Un dels handicaps de ser “de ciències” és que acabes posant plena confiança en els terminis.
Mireu, l'altre dia parlàvem amb qui comparteixo hores de rehabilitació (que per cert, no sé què hi fa però tot són dones), la diferència que hi havia entre una persona de "ment científica" o una de "ment de lletres" quan aquesta es posava davant d'una recepta de cuina.
Jo els comentava que, davant per exemple d'una recepta d'una coca, els que tenien una ment més científica, si a la recepta hi posava que calia posar-la al forn durant dotze minuts, la coca s'hi solia estar dotze minuts clavats, ni un minut més ni un minut menys. Més que res per un tema de deformació professional. En canvi, la gent amb mentalitat més de lletres, mirava la coca en comptes del rellotge. Evidentment, en el 99,9% dels casos, el resultat final solia ser millor en aquest segon tipus de cuiners que en el primer.
També és veritat que, no van passar ni trenta segons que, a la conversa s'hi afegí la variable "gènere", i en comptes de parlar de "ments científiques i de lletres", el tema va derivar a si era una condició humana de tenir "cromosomes X o Y" (glups!!). I, ja hi som! .... en una sala de RHB on tot eren dones excepte jo, la millor opció - per a sortir-ne viu - va ser anar baixant la veu i intentar trobar el moment per forçar un canvi de tema quan abans millor. Per sort, al cap de res, van començar a parlar de com feien aquells meravellosos coulants, les trufes amb cacau del 80% i els pastissos amb nous que tan bons els hi quedaven, conversa que enllaçaren espontàniament amb la de modalitats de règims, i, sense saber ni com s'hi arribà, acabaren parlant de sabateries gironines, ves per on .... Uff! .. Salvats! :-))
Però avui no us parlaré de cuina, ni de diferències entre homes i dones, sinó de terminis. I és que, recordo perfectament bé quan, just després de sortir del quirofan, el traumatòleg em va dir que, per a començar a estar "mínimament recuperat" de la trencadissa, haurien de passar com a mínim sis mesos, i per a tornar a "fer vida normal", un any. I això, sempre i quan no sortís cap ciri trencat, que podia ben bé ser. Sis mesos!!!! vaig pensar.... La mare!!
I ara ve la confessió: jo sóc dels que trauria la coca als dotze minuts, estigués crua, o ja s'hagués carbonitzat (no hi ha dubte que em queda molt per aprendre en el camp culinari)....
De totes maneres, no em direu pas que no us heu adonat que, sovint, els terminis que donen a les receptes no funcionen.... O sóc l'únic a qui li passa?... Hi ha massa variables en joc per a un de ment científica, està clar, ..jeje.... :-))
Sigui com sigui, des del primer moment he creuat els dits perquè els terminis que em va donar el trauma no fossin com els de les receptes...
Vaja, que si el trauma va dir sis mesos, el meu objectiu va ser - i ha estat - arribar al sisè mes "mínimament recuperat" . I no us he d'enganyar... ha costat, i està costant, i molt.... Però crec que, tot i el dolor, tot i les molèsties, tot i les sobrecàrregues, .... començo a anar una miiiiiica més bé que abans, que ja és molt! .. :-)))
Ahir vaig aconseguir arribar a St.Miquel amb la bici, ni de lluny al ritme que hi solia pujar, però hi vaig arribar! .... La il·lusió que em va fer aconseguir-ho no es pot descriure ni amb totes les paraules del món .... I, amb un somriure a la cara que no me'l podia treure de cap de les maneres, no podia parar de pensar en el "MÍNIMAMENT RECUPERAT" del trauma, en els sis mesos i mig que deixava enrere, ... i ..., per més inri, en les receptes de cuina de les meves compatriotes!!! :-))
Ara només caldrà seguir treballant per a anar augmentant mobilitat al peu, que desaparegui completament el dolor, i per poder arribar a fer "vida normal" abans no s'acabi el termini marcat dels dotze mesos! ... A treballar s'ha dit! :-)
Alb.
