20 anys després....

Posats a parlar d'efemèrides, parlem-ne d'una de fa 20 anys... :-)

El 2 de novembre del 1998, vaig impartir la meva primera classe a Maristes. Que aterrés allà va ser una qüestió purament d'atzar, d'astres que s'alinearen (o mal alinearen), perquè, sense saber ben bé com, vaig acabar fent una de les feines que sempre havia dit que no faria: la de professor.

D'aquell dia fins avui, ha plogut molt, com també ha canviat la meva percepció de l'ofici. De fet, no van caldre ni vint minuts davant aquella classe amb una trentena d'adolescents hiper-hormonats fins les celles, per adonar-me que allò, allò del que sempre havia renegat, es convertiria en una de les meves grans passions. 

Des de sempre, m'havia imaginat que la docència es basava en impartir uns coneixements, confiant (il·lús que era un) en que els alumnes recordessin aquests coneixements passats uns dies, uns mesos o fins i tot, anys. En el fons, però, el que pensava és que seria genial que, després d'una classe de biologia, els estudiants acabessin entusiasmats amb el procés de la ciència i el descobriment, i se sentissin cridats a fer investigació científica en un futur potser no massa llunyà. 

Mica a mica, classe rera classe, sóc més conscient que els continguts específics del curs no són precisament el que recordaran els meus alumnes al cap de vint anys. Retenir els coneixements, si bé no està mancat d'importància, no ho és tot. Tampoc crec que sigui el més important en aquesta vida. El que veritablement crec que és important, és aconseguir canviar la manera de pensar, de comunicar-se i d'interaccionar amb el món. 

Com a docent, és un error centrar-se en el "recordar" de fets i idees. És molt més important centrar-se en el "transformar", en transformar els nostres alumnes d'una manera fonamental (des dels fonaments), en transformar per ajudar-los a enriquir la seva vida intel·lectual, per fer-los crítics i millors persones, per donar-los habilitats i coneixement per a que puguin dissenyar i construir un món millor: el món on hauran de viure els seus fills i néts. 

I si, després d'això, encara els sonen unes lleis de la genètica d’un tal Mendel, que un dia - fa vint anys - els hi vaig explicar, doncs,.... benvingudes siguin! .. :-)

Alb.