30 de des. 2016

Feliç 2017! ... Àpats nadalencs





Les festes nadalenques acaben essent un no parar de menjar ... per a nosaltres i també per a les mallerengues! 

Viure en un àtic té les seves coses bones i les seves coses dolentes. De les dolentes ja ni me'n recordo, i de les bones, què dir-vos .... em fan somriure cada vegada que hi penso. :-))

Una de les moltes coses bones que té és que, amb quatre detalls, es pot arribar a crear un micro-ecosistema prou adient per a que, un bon grapat de petits ocells ens visitin la terrassa dia sí i dia també.

Amb l'arribada de l'hivern, el menjar des ocells escasseja. Per tant, la col·locació de menjadores és el millor reclam per atraure-les a la nostra terrassa.

I tal dit, tal fet!. .... Menjadores instal·lades! (fins i tot alguna "tunnejada" per a millorar-la), grana a base de pipa negra, cacauets, blat, escaiola, cànem i lli, i boles de seu repartides per la terrassa, que són autèntics dolços per a tot tipus de mallerengues.

I sí, no s'han fet esperar! ... mallerengues blaves, carbones, cueretes, pitroigs, cuafumades, ... ja treuen el nas per les menjadores atipant-se a base de bé .... fent uns autèntics àpats nadalencs! ....  :-))

Bon profit a tots!! ....  :-)










Alb.

11 de des. 2016

Regala una cosa diferent ....


Es pot dir més alt però no més clar...

Feia temps que no veia una campanya publicitària amb un missatge tan ben trobat... És més, subratllo totes i cadascuna de les paraules que diu. Deixant de banda que al final de l'spot s'acaba publicitant la botiga d'esports, tota la resta, les imatges, el missatge són .... senzillament GENIALS!

Realment el que m'agradaria regalar aquest Nadal no és una cosa material, és una cosa diferent, una cosa molt més important, ... regalar sensacions, llibertat, oxigen, paisatges, planssomnis ..... calor, estimabons moments, il·lusions, .... 





Alb.


16 de nov. 2016

Ho tornaria a fer ....





Hi ha coses a la vida que "les tornaria a fer, i a fer, i a fer ...", però, ja sigui per la falta de temps, per circumstàncies de la vida, o per la distància (siguin 100  o siguin 1000 km), em quedo amb les ganes de tornar-les a fer, i a fer, i a fer ... 

Quan penso en aquestes coses, sempre em ve al cap la mateixa cançó. Una cançó dels ja desapareguts Glaucs: "Ho tornaria a fer" (que, per cert, la podeu escoltar si cliqueu al play a dalt a mà dreta...).

Avui, mentre pujava corrents cap a St.Miquel, entre pensament i pensament, m'ha vingut al cap aquesta cançó i, sense donar-hi gaires voltes, quan he arribat a casa m'han faltat cames i mans per agafar l'Alma i tornar-m'hi a enfilar per segona vegada.

"De fet ho torno a fer, i a fer, i a fer ..... I a fer, ....... I sobrevisc" .... :-)




I la sorpresa del dia .... Trobada familiar - i del tot imprevista-  a dalt del cim! .... (per cert, a la segona pujada d'aquest peculiar déjà vu alpin)! Quina il·lusió!    ;-)




Alb.

9 de nov. 2016

5 anys ....





Maleïdes malalties ....... Papa, cinc anys i sembla que era ahir!

Aquest any, en fa cinc que el papa no hi és. L'ELA se'l va endur. Precisament aquesta setmana ens ha deixat en Jano Galán, un noi de 39 anys, pacient d'ELA, que va tirar endavant l'agosarat projecte Dgeneración per donar més a conèixer la malaltia a la societat i recaptar fons per a la seva investigació.

La seva dona, la Natàlia, va escriure un conte per als seus tres fills (la Nora, en Yago i la Lara) que es va llegir a la cerimònia de despedida d'en Jano. La veritat és que és tan maco que no me n'he pogut estar de reproduir-lo aquí....


EL CUENTO DE NATALIA

En el cielo, dos angelitos miraban atentamente hacia la Tierra. Un aprendiz de angelito que pasaba por allí se acercó a ellos y les preguntó, curioso:

–Lorena, Javi, ¿qué estáis mirando?

–Estamos esperando la señal –dijo Lorena.

–¿Qué señal?

–Cuando alguien en la Tierra se muere, nos manda una señal para que bajemos a buscarlo.

–¿Se muere? ¿Qué es “se muere”?

Los angelitos se miraron y le invitaron a que se sentara en la estrella, junto a ellos.

–Mira –le dijo Javi, señalando la Tierra–. Ahí está Jano, con su mujer Natalia y sus hijos, Nora, Yago y Lara. Jano se puso pochito un día y su cuerpo empezó a estropearse. En la Tierra, el cuerpo es como el coche del alma, y, como un coche, cuando se estropea y nadie puede arreglarlo hay que bajarse, porque si no, te quedarías parado en medio del camino, sin poder ir a ningún sitio.

Lorena prosiguió:

–El cuerpo de Jano ya ha dejado de funcionar, así que su alma tiene que bajarse y dejarlo para poder seguir avanzando.

–¡Pero eso es muy triste! –dijo el aprendiz con los ojos llenos de lágrimas.

Los angelitos le cogieron de las manos y siguieron con su explicación.

–Las cosas tristes muchas veces hacen que valores las buenas, ¿sabes? Cuando una parte del cuerpo de papá Jano se estropeaba, Nora, Yago, Lara y mamá Natalia se unían para conseguir que él pudiera seguir adelante. Y cada vez que eso sucedía, sus corazones iban creciendo, iban haciéndose inmensos. Esta familia se quiere infinito, y esto que les ha pasado ha hecho que se quieran aún más.

–Entonces… ¿hoy vais a bajar a buscar el alma de Jano? –siguió preguntando el angelito.

–Sí. Hoy vamos a bajar a buscar a Jano, para traerlo aquí con nosotros. Tenemos que esperar a que Nora, Yago y Lara enciendan la luz de sus velas. Entonces, el alma de papá Jano se convertirá en estrella.

–Pero entonces… ¿ya nunca más podrán verlo y estar con él? –insistió el aprendiz.

Lorena y Javi sonrieron y le respondieron:

–Cuando Jano sea una estrella, ya no necesitarán verlo.  Durante el día lo llevarán en su corazón, y por la noche, él brillará para ellos.






Alb.

7 de nov. 2016

Hoko ... producte de proximitat!





Avui toca "review" .... Provant els productes de proximitat: HOKO Banzai  :-)

Deixant de banda el dia que em vaig enfundar l'apretat neoprè per submergir-me a les aigües gèlides del Pacífic - a les costres d'Austràlia - per buscar i observar l'enorme Humphead Maori Wrasse (que per cert, el vam veure!), no recordo a la vida haver estat TANT comprimit a dins d'una peça de roba! ... Uf! .. Aquestes malles apreten que dóna gust!

La sensació que es té quan un es posa les malles Banzai de la casa catalana Hoko és de compressió a dojo,... una compressió diferencial ben repartida y aconseguida. Realment, es nota que al darrera hi ha hores d'estudi i disseny per a arribar a aconseguir un producte de gran qualitat.

Com a punts forts de la malla: la compressió no és com la que ofereixen altres marques (com les EXO de Salomon, per posar un exemple); amb les Hoko es nota que la peça comprimeix amb ganes als llocs més adients, i això afavoreix que la musculatura quedi ferma - sobretot a les baixades - i en conseqüència, es redueixi la fatiga quan es porten uns quants quilòmetres a l'esquena. La transpiració també és molt bona i, a falta de provar-la amb fred, també té pinta d'oferir un bon aïllament tèrmic. M'agraden.

Com a punt febles: el sota genoll, per la part del darrera, també comprimeix força, fins i tot un xic massa. De totes maneres, al cap de 3 o 4 quilòmetres, aquesta sensació de forta compressió (que pot arribar a ser una mica molesta) acaba desapareixent... per sort!  Però vaja, hauria de rumiar molta estona per a poder trobar un altre defecte.

Sens dubte, són unes malles genials i ..... Catalanes!   :-)




Alb.

25 d’oct. 2016

Ponència al Travelvaning - 2016





Per fi ha arribat una nova edició del Saló Internacional del Caravaning de Barcelona :-)

Si hi ha pocs caps de setmana que tingui reservats a dos anys vista. Un d'aquests és el cap de setmana que aplega el Saló del Caravaning. Cada dos anys, em reservo un cap de setmana per a fer la visita a la fira i veure les novetats del mercat, sobretot les que fan referència al món càmper.

Aquest any, però, hi anava també amb un altre objectiu. Fa uns tres mesos, em van demanar si podia donar una xerrada sobre el món de les furgonetes càmper i la seva relació amb les xarxes socials, fent especial referència al Fórum furgovw.org del qual en sóc un dels administradors. De xarxes socials hi entenc ben poc, però de furgonetes no em falta corda, així que no em va costar d'acceptar l'oferiment.

Em pensava que no s'omplirien les cadires, però la cosa es va anar omplint i al final van acabar essent una colla d'oients que posaven força atenció (... molta més que la que solen posar els meus alumnes, jeje)

La xerrada s'emmarcava en el que van batejar com a Travelvaning, un espai d'intercanvi i mostra d'experiències relacionades amb món dels viatges. No hi van faltar ponents com els d'Àrea 13, de Furgosfera, la gent de Bidaion, o la família Furgoteta, entre d'altres. Sens dubte, el cartell de ponents no tenia desperdici! .... tot un plaer poder-hi ser!  ;-)











Alb.

11 d’oct. 2016

Taga - 2016





De nou al Taga ...  :-)

Aquest passat diumenge vam anar a fer el Taga (2.040m) amb la Subsecció Infantil de Muntanya. La ruta sortia de Coll de Jou i, amb forta pujada, s'arribava al cim del Taga. Llavors, es baixava fins a St.Martí d'Ogassa passant per la Portella d'Ogassa, per retornar de nou al Coll de Jou entre boscos de fajos i vegetació subalpina. Uau!

Magnífica excursió circular .... que repetirem segur!















Fins i tot, vam trobar un exemplar de bolet de l'espècie Cornitarius terpsichores, bastant rar de veure, i més, a casa nostra. Espectacular el color lila del seu capell i peu! 


Arribant al refugi forestal Sant Jordi, pocs metres per sota del Coll de Jou.





Alb.

5 d’oct. 2016

5 d'octubre ... Felicitats "Merlins"!!





Albert "Merlí" .... això era l'últim que m'esperava sentir!!! .. jeje  :-)

Aplicar noves metodologies pedagògiques, potenciant la creativitat, el positivisme, la valentia, la determinació, l'autoconfiança i l'energia en estat pur, té els seus riscos ... però, el que em capfica menys, és que els alumnes m'acabin anomenant Albert "Merlí". :-))

Estic convençut que el món educatiu ha de seguir aquest camí; un camí basat en trencar les normes del sistema educatiu tradicional, posant al taulell de joc unes noves normes, la primera de les quals és que "no hi ha normes". Destruint per a construir nous coneixements on tot està relacionat i, alhora, res és incorrecte si al darrera hi ha un "raonament" basat en la opinió personal de l'alumne. On cal "fixar-se", més que "veure" o "observar", i a on sempre hi ha més d'una resposta correcta. On es permet qüestionar-ho TOT - fins i tot els coneixements que explica el professor -, a fi de cercar nous reptes personals. On és important potenciar l'autoestima i que els alumnes siguin ells mateixos, i no meres extensions condicionades pels adults. Un camí on no hi ha alumnes bons ni dolents, sinó amb capacitats diferents, capaços de sorprendre'ns a cada segon.

Jo hi crec fermament!! ...

Per cert, avui és el dia del internacional del docent .... FELICITATS a tots els MERLINS I MERLINES!!




Alb.

29 de set. 2016

St.Miquel ...St.Miquel ....St.Miquel ....Felicitats!





Avui és St.Miquel ...... Aquesta setmana és St.Miquel, ... i la setmana passada també, i l'altra, i l'altra, i l'altra, i l'altra....  :-)

Portem 39 setmanes d'any i ... ahir vaig pujar a St.Miquel per 39ª vegada en aquest l'any .... Curiositats de la vida, a una mitjana d'una per setmana. :-) 

I... no, no és una rutina, ni una obligació,... és un d'aquells plaers setmanals que un té ... i que espero que durin per mooooolts anys!. Bona diada de St.Miquel!!!




Alb.

21 de set. 2016

Gra de Fajol - Setembre 2016





1a sortida del curs ..... el Gra de Fajol ... Quants anys feia que no hi pujava? ... Uf!

El Gra de Fajol Gran (2.714m) sempre em porta molts records, .... i no perquè sigui una muntanya gaire especial, ni gaire alta, ni especialment maca, .... sinó perquè les vegades que hi he anat, sempre han acabat essent sortides de muntanya "intenses", sigui per un motiu o un altre.

Un dels cops que hi vaig pujar quasi en sortim amb congelacions. D'això en farà uns vint anys, quan pujant amb neu fins a la cintura per la Coma de l'Orri fent una ruta circular pels cims de VallTer, vam arribar a un coll de la Marrana tremendament escombrat per la forta rufaga, fins al punt que semblava que estigués recobert per un enorme vidre de gel. Aquell dia, als grampons els costava aferrar-se al gel, i el vent era tan bestial que costava mantenir-se dret. Tossuts que érem, vam encadenar el Gra de Fajol Gran i tot seguit el Gra de Fajol petit. Arribar al refugi d'Ull de Ter va suposar tota una aventura amb igual dosis de romanticisme per la muntanya que de patiment i esgotament. Quan vam arribar al refugi, cap dels 4 que anàvem tenia forces per parlar.... Però bé, d'això ja en fa vint anys!, i per sort, només en perduren els "bons" records.  :-)

Aquest cap de setmana hi hem anat amb la Subsecció de Muntanya del Club. Per a en Pau ha estat el seu primer Gra de Fajol i, tot i haver començat a la cua del grup, ha acabat essent el primer d'arribar a dalt! .... Pau, ets un campió!!  ;-)












Alb.