16 de nov. 2016

Ho tornaria a fer ....





Hi ha coses a la vida que "les tornaria a fer, i a fer, i a fer ...", però, ja sigui per la falta de temps, per circumstàncies de la vida, o per la distància (siguin 100  o siguin 1000 km), em quedo amb les ganes de tornar-les a fer, i a fer, i a fer ... 

Quan penso en aquestes coses, sempre em ve al cap la mateixa cançó. Una cançó dels ja desapareguts Glaucs: "Ho tornaria a fer" (que, per cert, la podeu escoltar si cliqueu al play a dalt a mà dreta...).

Avui, mentre pujava corrents cap a St.Miquel, entre pensament i pensament, m'ha vingut al cap aquesta cançó i, sense donar-hi gaires voltes, quan he arribat a casa m'han faltat cames i mans per agafar l'Alma i tornar-m'hi a enfilar per segona vegada.

"De fet ho torno a fer, i a fer, i a fer ..... I a fer, ....... I sobrevisc" .... :-)




I la sorpresa del dia .... Trobada familiar - i del tot imprevista-  a dalt del cim! .... (per cert, a la segona pujada d'aquest peculiar déjà vu alpin)! Quina il·lusió!    ;-)




Alb.

9 de nov. 2016

5 anys ....





Maleïdes malalties ....... Papa, cinc anys i sembla que era ahir!

Aquest any, en fa cinc que el papa no hi és. L'ELA se'l va endur. Precisament aquesta setmana ens ha deixat en Jano Galán, un noi de 39 anys, pacient d'ELA, que va tirar endavant l'agosarat projecte Dgeneración per donar més a conèixer la malaltia a la societat i recaptar fons per a la seva investigació.

La seva dona, la Natàlia, va escriure un conte per als seus tres fills (la Nora, en Yago i la Lara) que es va llegir a la cerimònia de despedida d'en Jano. La veritat és que és tan maco que no me n'he pogut estar de reproduir-lo aquí....


EL CUENTO DE NATALIA

En el cielo, dos angelitos miraban atentamente hacia la Tierra. Un aprendiz de angelito que pasaba por allí se acercó a ellos y les preguntó, curioso:

–Lorena, Javi, ¿qué estáis mirando?

–Estamos esperando la señal –dijo Lorena.

–¿Qué señal?

–Cuando alguien en la Tierra se muere, nos manda una señal para que bajemos a buscarlo.

–¿Se muere? ¿Qué es “se muere”?

Los angelitos se miraron y le invitaron a que se sentara en la estrella, junto a ellos.

–Mira –le dijo Javi, señalando la Tierra–. Ahí está Jano, con su mujer Natalia y sus hijos, Nora, Yago y Lara. Jano se puso pochito un día y su cuerpo empezó a estropearse. En la Tierra, el cuerpo es como el coche del alma, y, como un coche, cuando se estropea y nadie puede arreglarlo hay que bajarse, porque si no, te quedarías parado en medio del camino, sin poder ir a ningún sitio.

Lorena prosiguió:

–El cuerpo de Jano ya ha dejado de funcionar, así que su alma tiene que bajarse y dejarlo para poder seguir avanzando.

–¡Pero eso es muy triste! –dijo el aprendiz con los ojos llenos de lágrimas.

Los angelitos le cogieron de las manos y siguieron con su explicación.

–Las cosas tristes muchas veces hacen que valores las buenas, ¿sabes? Cuando una parte del cuerpo de papá Jano se estropeaba, Nora, Yago, Lara y mamá Natalia se unían para conseguir que él pudiera seguir adelante. Y cada vez que eso sucedía, sus corazones iban creciendo, iban haciéndose inmensos. Esta familia se quiere infinito, y esto que les ha pasado ha hecho que se quieran aún más.

–Entonces… ¿hoy vais a bajar a buscar el alma de Jano? –siguió preguntando el angelito.

–Sí. Hoy vamos a bajar a buscar a Jano, para traerlo aquí con nosotros. Tenemos que esperar a que Nora, Yago y Lara enciendan la luz de sus velas. Entonces, el alma de papá Jano se convertirá en estrella.

–Pero entonces… ¿ya nunca más podrán verlo y estar con él? –insistió el aprendiz.

Lorena y Javi sonrieron y le respondieron:

–Cuando Jano sea una estrella, ya no necesitarán verlo.  Durante el día lo llevarán en su corazón, y por la noche, él brillará para ellos.






Alb.

7 de nov. 2016

Hoko ... producte de proximitat!





Avui toca "review" .... Provant els productes de proximitat: HOKO Banzai  :-)

Deixant de banda el dia que em vaig enfundar l'apretat neoprè per submergir-me a les aigües gèlides del Pacífic - a les costres d'Austràlia - per buscar i observar l'enorme Humphead Maori Wrasse (que per cert, el vam veure!), no recordo a la vida haver estat TANT comprimit a dins d'una peça de roba! ... Uf! .. Aquestes malles apreten que dóna gust!

La sensació que es té quan un es posa les malles Banzai de la casa catalana Hoko és de compressió a dojo,... una compressió diferencial ben repartida y aconseguida. Realment, es nota que al darrera hi ha hores d'estudi i disseny per a arribar a aconseguir un producte de gran qualitat.

Com a punts forts de la malla: la compressió no és com la que ofereixen altres marques (com les EXO de Salomon, per posar un exemple); amb les Hoko es nota que la peça comprimeix amb ganes als llocs més adients, i això afavoreix que la musculatura quedi ferma - sobretot a les baixades - i en conseqüència, es redueixi la fatiga quan es porten uns quants quilòmetres a l'esquena. La transpiració també és molt bona i, a falta de provar-la amb fred, també té pinta d'oferir un bon aïllament tèrmic. M'agraden.

Com a punt febles: el sota genoll, per la part del darrera, també comprimeix força, fins i tot un xic massa. De totes maneres, al cap de 3 o 4 quilòmetres, aquesta sensació de forta compressió (que pot arribar a ser una mica molesta) acaba desapareixent... per sort!  Però vaja, hauria de rumiar molta estona per a poder trobar un altre defecte.

Sens dubte, són unes malles genials i ..... Catalanes!   :-)




Alb.