Aquest matí, enmig d'un cel ennuvolat, de color plom i que anava deixant anar cortines d'aigua, he observat les primeres orenetes del 2011 des de casa.
Sempre he considerat que hi ha dos moments màgics al llarg de l'any que venen marcats per símbols ornitològics. Per una banda, l'observació de les primeres orenetes cuablanques (Delichon urbica), el primer símbol que em deixa clar que l'hivern, com cada any, s'acaba un dia o altre; i per altra banda, els primers xisclets a l'aire dels falciots (Apus apus) que proclamen a crits l'arribada del caloròs estiu que s'apropa. Dos moments indiscutiblement romàntics per als que anem perseguint els ocells amb uns prismàtics penjats al coll.
"L’oreneta que torna quan l’hivern se n’ha anat,
ve xisclant d’alegria al seu niu de cada any.
Ja fa temps que l’espero i que vetllo el seu niu.
- Déu te guard, oreneta, ja s’atansa l’estiu.
Ella baixa i s’atura sobre un jove ametller.
Mentre espolsa les ales em vol dir no sé què.
Jo m’hi atanso, l’escolto i ja entenc el que em diu:
Ha volat moltes hores: ve d’un altre país.
N’ha fugit perquè els dies ara allà són molt freds,
mentre aquí el sol ja escalfa i ja els arbres són verds.
Oreneta estimada, xiscla i vola feliç,
que en el niu on vas néixer naixeran els teus fills."
Alb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada