Estar clar que viatjar suposa el retorn a aquestes actituds i això sempre genera certa il·lusió. Reflex d'això és la necessitat, cada vegada més imperiosa, que té la nostra societat per veure món.
Ara bé, quan es té la possibilitat de viatjar sol, la cosa canvia sutilment. No tan sols es tracta de fer reviure uns sentiments d'infància sinó també de "créixer" com a persona. La consciència meditativa que s'assoleix viatjant sol (al més pur estil Guindulain) redueix la tensió i cura el cos, sense deixar de ser la millor eina per conèixer-se a un mateix. A través de les dificultats, les proves, l'home és capaç de trobar la seva veritable naturalesa, es fa més equilibrat i guanya confiança en un mateix.
Ara bé, quan es té la possibilitat de viatjar sol, la cosa canvia sutilment. No tan sols es tracta de fer reviure uns sentiments d'infància sinó també de "créixer" com a persona. La consciència meditativa que s'assoleix viatjant sol (al més pur estil Guindulain) redueix la tensió i cura el cos, sense deixar de ser la millor eina per conèixer-se a un mateix. A través de les dificultats, les proves, l'home és capaç de trobar la seva veritable naturalesa, es fa més equilibrat i guanya confiança en un mateix.
Viatjar sol suposa estar obert a tot, suposa saber improvisar, ser flexible i estar disposat a canviar de rumb en qualsevol moment. Viatjant sol no simplement es frueix "de" la vida sinó també "amb" la vida, s'expandeix la consciència de viure, i el camí es converteix en una experiència transformadora i una font inesgotable de coneixement.
Alb.
Querido Sabueso... los dos somos viejos zorros....
ResponEliminaTiu, quanta rao que tens! No havia vist aquesta entrada del teu blog. Veig que parlem el mateix idioma. Quan vaig començar a viatjar tot sol amb la meva moto, la majoria de gent em mirara com un bitxo estrany, d'altres es pensaven que m'havia trastocat, alguns que sencillament era un temerari. Jo els responia "que em pot passar al món, perdre'm? Si està ple de gent!"
La veritat és que qui no ha provat alguna vegada l'aventura en solitari, no sap de què està parlant.
Sembla que hi hagi una llei no escrita, que en alguns dels seus hipotètics articles especifiqui "no es viatjarà sol, qui ho intenti serà considerat un exclós social o en el millor dels casos un element estrany." Si em permets, diré que els elements estranys són aquells que per fer quelcom i per voltar món, necessiten sistemàticament d'algú. D'algú perquè? Una de les respostes que algun llest m'ha ventat a la cara ha estat: "-Doncs viatjar acompanyat per no avorrir-se!!!" Francament, qui s'avorreix estant sol, té un problema... això vol dir que un és incapaç de conviure amb si mateix. Això és molt greu, i aquest és un dels grans mals de la nostra societat; la gent no es coneix a si mateixa i si no es coneix a si mateixa creus que alguna vegada saben el que realment volen, i quin és l'objectiu en aquesta vida? Molta gent no sap ni on va!
Sempre he defensat la ruta en solitari com a mitjà per crèixer interiorment, per arribar a coneixer-se un mateix. D'aquesta manera´, parlant amb un mateix es creix, s'apren a veure la vida en perspectvia, a relativitzar preocupacions i a saber quin és el teu paper en aquest teatre de la vida, en definitiva créixer una mica més per dins. Hi ha homes grans que són petits, i homes petits que són molt grans!!
He vist que tu, benvolgut Alb, parles el mateix llenguatge que jo... i per molts anys!!
Una abraçada...
Realment sí, parlem el mateix llenguatge amic Cutlas.
ResponEliminaAlb. ;)