La febre de l'Sky-running

Sembla que des de que els catalans Mireia Miró i Kilian Jornet estan al cap davant de l'sky-running mundial és més freqüent trobar-se gent corrent per les muntanyes. Això sí, independentment del nivell que tinguin, la majoria dels que em trobo van equipats fins a les dents (equipament que no falti, sobretot!). Fins i tot, és freqüent veure gent corrent per la ciutat equipats fins a 10 vegades més de com hi van en Kilian o la Mireia, potser amb la il·lusió d'arribar-ne a ser ... potser un 10% d'ells? 

Això és una de les coses que més m'estan sorprenent. A la sortida de les últimes curses de muntanya que he anat, he acabat envoltat de gent moooolt ben equipada (i no pas poca), realitzant moviments d'escalfament repetits, depilats fins a les aixelles i que remenen cronòmetres, pulsòmetres i aparells electrònics de tot tipus. Alguns, fins i tot, semblen sortits de la mismíssima Marathon des Sables. No he de negar que, en certa manera, em posen una mica nerviós i inevitablement em pregunto si portaran un ritme de cursa proporcional al nivell d'equipament. 

De totes maneres,  els dubtes es van esvaint al llarg dels 5 primers quilòmetres de cursa. T'acabes adonant que, els que correm allà al davant, tan sols duem allò realment necessari: unes bones bambes trail ben cordades, roba Coolmax i, com a molt, una ronyonera amb gels i líquid isotònic. 

No dubto que tota la tecnologia aplicada al material d'sky-running vagi bé, segurament va de perles i realitza bé la seva funció, però cal tenir clar que, duent tota aquesta tecnologia a sobre, no t'exclou de seguir essent un mortal amb uns resultats equitatius al nivell de preparació física que tinguis.

Hi ha una dita en el món de l'automòbil que també es pot aplicar amb tota certesa al món de l'sky-running: "Per més alerons, espòilers i llantes d'alumini que es posin a un cotxe, el que seguirà essent el més important del cotxe serà el motor". I qui es pensi que no és així en el món de l'sky-running ... està ben equivocat.



Alb.