ant com puc!". Era Llop, recordo que no aixecava ni un pam de terra, el barri vell de Salt era el nostre camp de batalla i res ens fèia por, ens enfilàvem pels arbres rememorant les aventures de "Los cinco", ens fullejàvem els "Cavall fort" i no teniem més responsabilitats que les de guanyar les partides de caniques "a la verdi" . Però aquestes tres paraules em van canviar la vida per sempre més i, des d'aquell dia, resten pirogravades dins meu com un autèntic símbol identitari de la meva persona.
Dos anys més tard, vaig conéixer el "Sempre a punt!", i si el primer crit al cel m'havia ensenyat a donar-tot, aquest segon em formava íntegrament com a persona. De cop em vaig adonar que dur un foulard al coll passava de ser un simple gest a tractar-se d'una aliança ferma a un estil de vida i a una manera de veure la vida que perduraria dins meu fins i tot més enllà del dia que pengés definitivament el foulard. I així ha estat.
Un fet que he anat observant al llarg dels meus anys treballant amb joves és que els nois i noies implicats en l'escoltisme són ..... símplement diferents. No dic millors ni pitjors, sinó simplement diferents. I això els fa fàcilment identificables tan sols observant-los d'un tros lluny. Tenen un valor afegit com a persones, ja sigui amb els seus gestos, amb les seves actituds davant la vida. Joves que, sense fer res d'especial, em demostren que, allà dins, hi ha quelcom més que un simple jove que pensa en xarxes socials i llargues festes amb els amics.
Alb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada