Si hi ha una cosa que no canviaria per res del món és fer-la petar amb en Pau just abans d'anar a dormir, just abans de fer-li el petó de bona nit al front.
Ara, en Pau té quatre anys i, com tots els vailets d'aquesta edat, té ganes boges de jugar amb cotxes, bellugar-se a tota hora i abraçar-se amb força amb la seva germana. Quan es posa al llit - i tots els planetes s'alineen - és capaç de centrar-se i parlar serenament d'una manera veritablement sorprenent. Quan això passa, creieu-me, me'l menjaria a petons. Ahir va ser un dia d'aquests.
Aquest proper mes d'octubre farà un any que el papa ens va deixar. El trobo molt a faltar, moltíssim. Trampejo com puc la situació, o almenys així ho intento, i, com molt bé diu la meva mare, potser caldrà que passin almenys dues primaveres per poder tornar a aixecar el cap. Espero que sigui així.
Em sorprèn molt com en Pau interpreta (i paeix mica a mica) la pèrdua de l'avi Narcís. Es pregunta on és l'avi, per què se'n va anar i si tornarà un cop s'hagi curat. Intenta entendre com és el cel, i què i qui hi ha allà dalt, i perquè ells sí que hi són i nosaltres no. Enyora l'avi i vol tornar-lo a veure, vol tornar a jugar amb ell, a empènyer-li la cadira. Vol tornar a tirar-s'hi a la panxa mentre descansa al llit i fer-lo riure de nou per sota el nas. No ha deixat mai d'estimar-lo, ni el deixarà d'estimar mai.
Ahir al vespre, i amb el cor mig adormit, en Pau em demanava que posessim baranes als núvols. Cal que n'hi posem, em repetia una i altra vegada. Si n'hi posem, l'avi no caurà, es curarà ràpid i tornarà amb nosaltres... Al cap de dos minuts, tots dos vàrem quedar ben adormits.
Avui, no me n'he pogut estar d'aixecar el cap i mirar durant una bona estona els quatre núvols que hi havia al cel.
Potser sí que caldrà posar-hi baranes...
Pau i Clara, us estimo.
Alb.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada