20 de set. 2012

Posem baranes als núvols?... És clar que sí!






Si hi ha una cosa que no canviaria per res del món és fer-la petar amb en Pau just abans d'anar a dormir, just abans de fer-li el petó de bona nit al front. 

Ara, en Pau té quatre anys i, com tots els vailets d'aquesta edat, té ganes boges de jugar amb cotxes, bellugar-se a tota hora i abraçar-se amb força amb la seva germana. Quan es posa al llit - i tots els planetes s'alineen - és capaç de centrar-se i parlar serenament d'una manera veritablement sorprenent. Quan això passa, creieu-me, me'l menjaria a petons. Ahir va ser un dia d'aquests.

Aquest proper mes d'octubre farà un any que el papa ens va deixar. El trobo molt a faltar, moltíssim. Trampejo com puc la situació, o almenys així ho intento, i, com molt bé diu la meva mare, potser caldrà que passin almenys dues primaveres per poder tornar a aixecar el cap. Espero que sigui així.

Em sorprèn molt com en Pau interpreta (i paeix mica a mica) la pèrdua de l'avi Narcís. Es pregunta on és l'avi, per què se'n va anar i si tornarà un cop s'hagi curat. Intenta entendre com és el cel, i què i qui hi ha allà dalt, i perquè ells sí que hi són i nosaltres no. Enyora l'avi i vol tornar-lo a veure, vol tornar a jugar amb ell, a empènyer-li la cadira. Vol tornar a tirar-s'hi a la panxa mentre descansa al llit i fer-lo riure de nou per sota el nas. No ha deixat mai d'estimar-lo, ni el deixarà d'estimar mai.

Ahir al vespre, i amb el cor mig adormit, en Pau em demanava que posessim baranes als núvols. Cal que n'hi posem, em repetia una i altra vegada. Si n'hi posem, l'avi no caurà, es curarà ràpid i tornarà amb nosaltres... Al cap de dos minuts, tots dos vàrem quedar ben adormits.

Avui, no me n'he pogut estar d'aixecar el cap i mirar durant una bona estona els quatre núvols que hi havia al cel. 

Potser sí que caldrà posar-hi baranes...


Pau i Clara, us estimo.


Alb.

12 de set. 2012

SCOTLAND - 2012






Aquest any, el torn ha estat per Escòcia. Feia anys que teníem al cap fer un viatge a les Highlands escoceses i les Orkney Islands i per fi aquest any ens hi hem pogut apropar. Han estat 20 dies intensos viatjant per Escòciavivint la natura al màxim i 7000 km més a les espatlles. Tota una experiència difícil d'oblidar!











Aquí us deixo el vincle a la crònica sencera del viatge en format pdf (on hi podreu veure més fotos), així com també el mapa del recorregut. Apa! a disfrutar-ho!



Alb.

3 de set. 2012

VallTer - Mentet, passant una fred de mil dimonis!





Aquest cap de setmana he gaudit com mai fent una de les coses que més m'agrada: skyrunning per la zona del Pirineu. La jornada d'ahir és, però, una d'aquelles per recordar! Quina fred!!!!

Ja feia unes setmanes que, amb en Joan, teníem entre cella i cella anar a córrer pel Pirineu. La primera idea era apropar-nos a Pineta per pujar al Mont Perdut fent una ruta circular d'unes 11 hores, però al final la vàrem acabar descartant degut a la inestabilitat meteorològica pròpia de finals d'estiu. Entossudits en que havíem de fer una sortida abans no comencés el curs escolar, vàrem planificar una sortida per la zona de VallTer pel passat dijous. I és clar, no ha plogut en tot l'estiu, però el dijous va haver de ploure! Així doncs, no va haver-hi més remei que aplaçar-la tres dies. I així ho vàrem fer.

Dissabte a la tarda vaig carregar la Cali amb allò imprescindible per a fer una sortida curta d'skyrunning a finals d'estiu: samarreta màniga curta, shorts, una capa windstoper, un buff per si les mosques, motxilla de 10 litres amb sistema d'hidratació i la gorra i les ulleres de sol. La previsió del temps per diumenge indicava cel serè amb fortes ventades.

Seguint el costum, m'enfilo a VallTer per anar-hi a dormir. Quan surto de casa, el termòmetre marca uns confortables 24ºC. Dues hores més tard, quan arribo a VallTer, la temperatura ha baixat ni més ni menys que 22 graus. El termòmetre marca 2 miserables ºC!!! Impressionant! Per rematar-ho, la tramuntana bufa amb tanta força que sacseja la Cali com si d'una fulla de trèmol es tractés. La nit serà moguda! Sopo, munto el llit a baix (seria de bojos aixecar el sostre) i... a dormir s'ha dit que demà hi ha matines.

A les 6h sona el despertador. El vent no ha afluixat, tot el contrari, sembla que encara bufa amb més força. El termòmetre exterior de la Cali marca 1,5ºC. L'ambient, ara, és de rigorós hivern (tot i ser 1 de setembre). En Joan arriba puntual i, per sort, arriba carregat amb roba d'hivern per a tots dos després que ahir al vespre el posés al corrent de com estava el panorama a la cota 2000. Sense perdre gaire temps, ens equipem i..... cap amunt!


La ruta escollida és una ruta circular que va de VallTer fins a Mentet (Fr) passant per la carena dels Collets Verds i el Cap dels Rocs, i retornant de nou a VallTer passant per la Barraca dels Alemanys i la portella de Mentet.

Quan arribem a la carena, les ràfegues de vent superen els 90km/h, la boira i la neu que comença a caure priva de tota visibilitat  i el torb comença a fer acte de presència. Sense referències, ens posem en mans del GPS que ens va guiant per la carena i, amb la directa posada, baixem el més ràpid possible cap a Mentet.

A Mentet ens refem de la fred, mengem una mica mentre passegem pel poble mirant joguines fetes amb material de rebuig i, sense ni tan sols parar, ens enfilem de nou per la vall fins a arribar al Refugi dels Alemans i, més tard, a la Barraca dels Alemanys (en ruines des de l'incendi de finals dels anys 70).





Anem pujant de cota fins a arribar a la Portella de Mentet a on, de nou, el vent i la fred tornen a fer acte de presència. I a partir d'aquí, tot baixada fins a la VallTer.



Una bona sortida, sens dubte: 4 hores intenses (en tots els sentits), 17,15km d'sky-running amb bona companyia i 1282m D+. Per celebrar-ho, què millor que un capuccino cremós fet a dins la Cali!!





Alb.