31 de des. 2018

2018 ... Quina set!


2018 .... Quina set! ... quina set de muntanya!! .... 

I és que, ja ho diu la cançó dels desapareguts Antonia Font: "Primavera i Trinaranjus amb qui més has estimat ....  Sense tu ja no me val" ....  Doncs, per mi, un Trinaranjus de muntanya, si us plau!  :-)

No volia acabar l'any sense pujar a un cim, ni que fos un de petit. I és que,... si una cosa ha marcat el 2018, ha estat les ganes boges de tornar-hi.

Fa deu mesos, no veia pas gens clar poder tornar a trepitjar una muntanya durant el 2018. I és que, el metge ja em va avisar: "La trencadissa, aquest cop, és de les grosses. La cosa va per llarg"

De totes maneres, us he de dir que, malgrat hi ha hagut setmanes que han costat moooolt de passar, no hi ha hagut dia que no l'hagi dedicat a la recuperar-me per tornar a la normalitat. I, és que, ja sabeu, la il·lusió mou muntanyes,... ni que sigui per apropar-me-les una mica (pensava jo)  :-)

De fet, pujar, allò que se'n diu pujar, ja ho he fet. L'altre dia em mirava les estadístiques que em dóna el Garmin, i em va sobtar veure que hauria pogut arribar tranquil·lament a l'Estratosfera, o pujar més de dues vegades l'Everest! .... I és que, 23.749 metres ascendits durant el 2018 sense pujar a cap cim, i en mode  "pata de palo", donen per pensar... :-)

De totes maneres, per més treball rehabilitador que hagi fet, no hi ha res com respirar l'aire fresc i pur de les muntanyes, res com estar-se assegut dalt d'un cim quan tot just el dia es desperta, deixant volar la ment, pensant en lo petits que som, pensant en les persones més estimades ..... 

Bon any 2019 !!!   ;-)







Alb.

27 de des. 2018

Tots som uns bitxos raros ... :-)


Castors arquitectes, libèl·lules astronautes, pops amb bicicleta... Quin munt de bitxos raros! .... :-)

Tres grangers una mica "raros" que regaven el seu hort amb notes musicals, de cop i volta es van creuar amb una pila de bitxos raros que van canviar la seva història. Un pop amb bicicleta, una libèl·lula astronauta, un gripau amb ales, .... uf! ... un darrera l'altre, interessants bitxos raros van sortint en escena de la mà de Nuri Total.


I qui és Nuri Total, ... doncs una companyia de Tavèrnoles que realitza espectacles musicals infantils que no us podeu perdre perquè... valen molt la pena!

Ja fa temps, vam anar a veure el seu espectacle Rocu i el Mar dels Invisibles, i ens va encantar. Amb el nou espectacle Bitxos raros, tampoc s'han quedat curts. Ha estat fantàstic, i evidentment, hem tornat a casa amb el CD sota el braç.











El que és interessant d'aquest nou espectacle és que ens parla de la diversitat i ens la fa viure com un fet enriquidor, concloent que, tots, tots, tots ... som uns bitxos raros.  :-)

Gràcies Núria Cela & Co. per fer-nos passar tan bona estona!!




Alb.

24 de des. 2018

Welcome to the Hotel Transylvania ....


Fa quatre dies fèiem un hotel d'insectes, ara tocava un hotel Transylvania... :-)

Quan l'altre dia el meu germà em va preguntar què m'havien regalat per l'aniversari (pensant segurament que li respondria algun gàdget per a la bicicleta o per anar a muntanya...) i li vaig respondre "un hotel de ratpenats", se li va aixecar una de les dues celles, em va mirar amb cara d'absoluta incomprensió i no va preguntar res més sobre el tema. I és que, ho reconec, no és que diguem un regal gaire habitual,... però, què voleu que us digui,... això era el que em feia il·lusió.

I és que, si parlem d'ecosistemes urbans, no ens podem oblidar de parlar d'un grup animal molt important; igual d'important que de desconegut: el dels quiròpters, vulgarment coneguts com els ratpenats, o també ratapinyades

Els ratpenats, provinents antigament d'ecosistemes més rupícoles, han acabat colonitzant l'ecosistema urbà, trobant-hi condicions semblants a la del seu biòtop original. Quiròpters del gènere Rhinolophus, Myotis o els petits Pipistrellus conviuen silenciosament amb nosaltres, no només fent-nos companyia durant les nits d'estiu, sinó també fent un important control de plagues d'insectes voladors.

Aquest any, el sud d'Europa ha estat testimoni d'una de les plagues més grans i devastadores dels últims segles: la de la papallona defoliadora del boix, la Cydalima perspectalis. Una papallona d'origen asiàtic que, el 2006 es va detectar per primer cop a Europa, concretament a Alemanya, i que el 2014 va arribar a casa nostra, a la Garrotxa fent estralls als boixos de la zona. 

L'oruga de Cydalima, a la seva fase final d'aquest estat, segrega gran quantitat de fils de seda que entrenyinen els boixos, i rosega el limbe de les fulles deixant-ne únicament el pecíol i el nervi central. Amb aquest estat, els boixos, irremeiablement, acaben morint

L'abast d'aquesta plaga ja comença a ser bíblic. La defoliadora s'ha estès com una bassa d'oli per tot Europa i, a dia d'avui, no es té constància de cap plaga d'igual magnitud en els darrers cinc cents anys. Vaja, que comença a ser preocupant, més que res perquè, a falta de boix, ha començat a depredar sobre altres espècies vegetals (del gènere Ilex, sobretot) i, a més, té pocs enemics naturals. A dia d'avui, tan sols es pot combatre amb trampes de feromones, que en caldrien moltes (potser masses), o potents insecticides, que segurament no només perjudicarien a la defoliadora del bosc sinó a altres espècies de l'ecosistema. Sigui com sigui, potenciar-ne l'escadusser control biològic és la clau. 

Arribats a aquest punt, potser algú començarà a lligar caps sobre el meu peculiar regal d'aniversari .... Sí, els quiròpters depreden insectes voladors, i en poden depredar una gran quantitat cada nit. Facilitar l'establiment dels ratpenats a les ciutats, per tant, esdevé un bon mètode per alleugerir l'afectació d'aquesta i altres plagues generades per insectes voladors.

De caixes niu de ratpenats se'n troben al mercat, no gaires, però se'n troben. Les més recomanables són les de la marca WildlifeWorld, bàsicament per la qualitat dels materials i per l'estudiada arquitectura. 




Avui, a casa, hem inaugurat un acollidor hotel de ratpenats de doble cambra. Els nens ja l'han batejat: Hotel Transylvania. L'hotel ha obert les seves portes aquest matí, i ja espera l'arribada dels primers quiròpters famolencs. 

Ara, és qüestió de temps, perquè, de menjar no els en faltarà!  ;-) 







Alb.

12 de des. 2018

Gaciron V9D-1600... qualsevol nit pot sortir el sol


Ningú s'hauria de perdre l'experiència de baixar a 50km/h per una pista forestal i de nit.... Creieu-me, deixeu-vos estar de Port Aventures!!  :-)

En una passada entrada del blog, ja us parlava de les nocturnes en BTT. Sortir amb la bicicleta a recórrer pistes i corriols quan el sol ja s'ha post, és la única manera de seguir fer mountain-bike entre setmana i a l'hivern. No hi ha volta de full, hi ha menys hores de llum i, durant les de claror, estem a la feina.

A raó d'aquella entrada, alguns lectors em preguntaven què calia per a sortir de nits amb la mtb.

De fet, només calen tres coses: primer de tot, força de voluntat. En segon lloc, deixar enrere totes les pors. I tercer, i molt important, un llum potent per circular amb seguretat i no acabar caient de vint ungles al terra per falta de llum.  

De la força de voluntat i de les pors, què us puc dir? ... Poques explicacions calen, no?. Està clar que, si no tens força de voluntat i/o tens pons, segur acabaràs trobant alguna cosa molt més interessant per fer, encara que en realitat no ho sigui, jejeje... La ment humana és així... 

Però si tens força de voluntat, i els sorolls del bosc, la foscor i els animals salvatges no et tiren enrere, llavors només et cal tenir un bon llum que et converteixi la nit en dia. La resta, es pa sucat amb oli!

De llums n'hi ha de molts tipus, però bàsicament cal tenir en compte dues variables: la qualitat de la llum (potència dels leds, temperatura de la llum i l'amplitud del feix de llum), i la durada de les bateries. Si el llum és molt potent però la bateria s'acaba tan bon punt gires la cantonada, malament. Igualment, si el llum genera pocs lumens, o el contrari, en genera molts però concentrats tots en un sol punt, .. millor no aventurar-se gaire, ja que l'efecte túnel pot acabar essent igual d'odiós que de perillós. 

A partir d'aquí, és qüestió de les necessitats de cadascú i, evidentment, de la seva butxaca. Hi ha llums molt bons i cars, hi ha llums dolents i barats. També n'hi ha de dolents i cars i, buscant buscant, es poden trobar els bons i barats (que no n'hi ha pas tants).

Un d'aquests últims és el GaCIRon V9D-1600. Es tracta d'un llum amb bateria de Liti incorporada de 5000mAh, 1600 lumens de lluminositat, amb una obertura del feix de 125º (una passada) i que com a extra incorpora un pràctic comandament a distància per canviar els modes de llum sense treure les mans del manillar.




El llum està format per dos leds d'alta potència, encastats en dos cons contornejats per un perfil groc. Aquest perfil groc crea un halo de llum ultra-angular que redueix, en gran mesura, l'efecte túnel



Pel que fa a modes de funcionament, disposa de sis modes: 1600 lúmens, 800, 400, 200, un mode de llum oscil·lant entre 50-100 i l'estroboscopi. La durada de la bateria es mou entre les 9h 35min a 200 lumens i 1h30min a màxima potència. De totes maneres, amb el mode de 800, o fins i tot el de 400 lumens, es pot circular tranquil·lament bé i amb tota seguretat. El de 1600, només per les baixades que et fan treure un somriure d'orella a orella, jejeje.... :-)





A veure si ara amb tant il·luminació, ens estimarem més que els dies s'escurcin en comptes de que s'allarguin ....jeje. 

Bé, sigui com sigui, lo important és que no s'aturi la diversió, hi hagi llum, hi hagi foscor, faci fred, faci calor! ... ;-)




Alb.

11 de des. 2018

Dia Internacional de les Muntanyes!


11 de desembre .... un dia de celebracions! Avui és el Dia Internacional de les Muntanyes... :-)

L'any 2002, l'Assemblea General de les Nacions Unides va decidir declerar l'11 de desembre com el Dia Internacional de les Muntanyes. Aquest dia és especialment significatiu per a tots aquells que ens estimem les muntanyes. De fet, arreu del món s'organitzen actes a tots els nivells per ressaltar la importància del desenvolupament sostenible a les muntanyes.

Cada any s'assigna un lema que serveix com a eix vertebrador d'accions i iniciatives relacionades amb la muntanya. Enguany, el lema és "Les muntanyes són essencials per a les nostres vides" .... i renoi si ho són d'importants! Tant, que no se si és pel fet que encara m'estic recuperant de la segona intervenció a la tíbia, que no us podeu pas imaginar com les enyoro!!!!!  

Muntanyes,... Espereu-me que vinc!!!   ;-)




Alb.

10 de des. 2018

20 anys després....


Posats a parlar d'efemèrides, parlem-ne d'una de fa 20 anys... :-)

El 2 de novembre del 1998, vaig impartir la meva primera classe a Maristes. Que aterrés allà va ser una qüestió purament d'atzar, d'astres que s'alinearen (o mal alinearen), perquè, sense saber ben bé com, vaig acabar fent una de les feines que sempre havia dit que no faria: la de professor.

D'aquell dia fins avui, ha plogut molt, com també ha canviat la meva percepció de l'ofici. De fet, no van caldre ni vint minuts davant aquella classe amb una trentena d'adolescents hiper-hormonats fins les celles, per adonar-me que allò, allò del que sempre havia renegat, es convertiria en una de les meves grans passions

Des de sempre, m'havia imaginat que la docència es basava en impartir uns coneixements, confiant (il·lús que era un) en que els alumnes recordessin aquests coneixements passats uns dies, uns mesos o fins i tot, anys. En el fons, però, el que pensava és que seria genial que, després d'una classe de biologia, els estudiants acabessin entusiasmats amb el procés de la ciència i el descobriment, i se sentissin cridats a fer investigació científica en un futur potser no massa llunyà. 

Mica a mica, classe rera classe, sóc més conscient que els continguts específics del curs no són precisament el que recordaran els meus alumnes al cap de vint anys. Retenir els coneixements, si bé no està mancat d'importància, no ho és tot. Tampoc crec que sigui el més important en aquesta vida. El que veritablement crec que és important, és aconseguir canviar la manera de pensar, de comunicar-se i d'interaccionar amb el món. 

Com a docent, és un error centrar-se en el "recordar" de fets i idees. És molt més important centrar-se en el "transformar", en transformar els nostres alumnes d'una manera fonamental (des dels fonaments), en transformar per ajudar-los a enriquir la seva vida intel·lectual, per fer-los crítics i millors persones, per donar-los habilitats i coneixement per a que puguin dissenyar i construir un món millor: el món on hauran de viure els seus fills i néts. 

I si, després d'això, encara els sonen unes lleis de la genètica d’un tal Mendel, que un dia - fa vint anys - els hi vaig explicar, doncs,.... benvingudes siguin! .. :-)





Alb.

3 de des. 2018

CTM 2001 - Paraguai


Quan diuen que la vida dóna moltes voltes, segur que es compleix... :-)

L'any 2000un dia a l'hora del pati mentre fèiem un cafè, la Nani i jo ens vam engrescar a anar a fer un camp de treball al tercer món. La cosa es va anar coent a foc lent fins que, l'estiu del 2001, carregats amb motxilles i quilos i més quilos de material escolar, agafàvem un avió direcció el Chaco Paraguaio, una de les regions més pobres de sud Amèrica

Passàrem uns dies a Santa Teresita (Mariscal Estigarribia), juntament amb un petit grup de cooperants provinent de diferents províncies de Catalunya, i al cap de pocs dies, la Nani i jo ens vam separar, ella es va dirigir cap a Fischat, a tocar la frontera amb Argentina, i jo cap a Pirizal, amb les tribus guaranís-nyandeva, al ben mig de l’ultradesèrtic Chaco


Hi estiguérem dos mesos treballant com mai, i les vivències que hi visquérem, i el "pre" i el "post" d'aquest projecte de cooperació, ens marcaren per tota la vida.






Però, mireu com són les coses i la de voltes que dóna la vida. L'altre dia, fent el "circuit rehabilitador" per Girona, em vaig creuar amb un homeless que remenava dins uns contenidors. La sorpresa va ser que, quan es va girar per mirar-me, em vaig adonar que duia una samarreta que em sonava molt. Moltíssim. I ja em podia sonar perquè, precisament, era una samarreta que l'havia dissenyat jo.

El 2001, entre els molts preparatius que vam fer abans de marxar, amb la Nani vam decidir fer unes samarretes per vendre-les i, així, poder subvencionar les moltes despeses que suposava anar-se'n al tercer món. Del disseny me n'encarregaria jo i del control de ventes, la Nani. 

Així que, després de fer-ne uns quants esbossos, el disseny definitiu es basava en una samarreta verd oliva amb uns logos - més aviat ètnics - de color groc: el d'un tucà que aniria al pit i el d'una gran tortuga a l'esquena. En vam fer 500 unitats i es vengueren totes (encara no sé ben bé com ho vam aconseguir.... :-) ) 

Que aquests samarretes, disset anys més tard, estiguin fent una "bona funció" a qui més ho necessita, m'ha donat una alegria indescriptible.... Ja us ho podeu imaginar, oi?  :-)) 





Alb.