Un any .... 100 Sant Miquels

Just fa un any, acabava de sortir per segon cop del quiròfan. Posar ferros, treure ferros, ara ajusta una mica per aquí, ara una mica d'oli per allà .... no em pensava pas que una tíbia i un peroné donessin tan de joc a un traumatòleg ...  :-)

El tema és que, quan veus que les coses no van com un voldria, només hi ha dues opcions: o lamentar-se mirant enrere amb passivitat i frustració, o mirar endavant amb motivació i convicció ferma.

Valentín Fuster, al seu dia, ja ho deia amb el que ell anomenava "cercle de la motivació". I és que, només amb motivació s'aconsegueix la satisfacció. 

Cada dia estic més convençut que la vida són petits somnis que anem complint. N'hi ha que, si es planifiquen bé, es converteixen en veritables reptes personals que, assolint-los, ens fan més forts. I és que, la sensació d'haver assolit un repte, no s'oblida mai, queda gravada a dins nostre.

Aquest 2019 va començar xipi-xipi, però amb un somni/repte entre cella i cella. I és que, si a u de gener caminava amb crosses, a trenta-u de desembre havia d'haver pujat 100 vegades a Sant Miquel de Campdorà. 

Com deia Bertran Russel: "Quan un home sap per on va, el món sencer s'aparta per deixar-lo passar" ... i és que, només han calgut 93 dies per fer les 100 pujades a Sant Miquel, 1540 quilòmetres en poc menys de 100 hores d'activitat, ascendint 33.500 metres (unes 4 vegades l'alçada de la Troposfera), i combinant tres disciplines: BTT, Trailrunning i Trekking (75, 14 i 1 ascensions respectivament), 21 de les quals, han estat nocturnes, la resta.... buscant hores de sota les pedres. :-)

Bé, .... 2020 .... moment d'encetar nous reptes .... que la vida segueix i, cal viure-la carregada de somnis!! .... Quin és el vostre?  ;-)  

Alb.

Posem el 3/24? ....

Portem uns mesos que és un no parar. És llegir el diari o obrir el televisor i veure injustícies i més injustícies, uf!! .... M'entristeix enormement el que està passant al nostre país. Un acaba essent escèptic en veure l'enorme poder que té un estat (amb jutges, armes, poders polítics, exercit, ...) davant una població pacífica i de convicció ferma que, cada dia que passa, s'assembla més al petit llogaret de la gàl·lia romanitzada de l'espavilat Astèrix i el seu amic fidel, l'Obèlix ... :-))

Si us he de ser franc, amb tot aquest panorama, a mi només en venen ganes de posar el 3/24, però no el de les notícies, sinó el de les Gavarres. 

Vaja, que no hi ha millor desconnexió que fer 3 Sant Miquels en 24 hores....  1050 metres de desnivell, poc més de 50 quilòmetres, una primera pujada amb la btt, una segona de trail running, i una tercera, de nou amb la btt, aquest cop, acompanyat d'en Jordi i amb la guinda de la foscor i de la tempesta que l'ha deixat caure a mitja baixada ... Uau! ... No es pot acabar el dia més feliç, creieu-me!! ... ;-)))

  

Alb.

492 dies .... 1 any, 4 mesos i 5 dies

Han calgut 492 dies, una pila, sí, .... això sí, crec que fisios i traumatòlegs m'han deixat com acabat de sortir de la caixa!  :-)

Abans d'ahir, per fi, em van donar l'alta mèdica, un trist paper imprès amb poca tinta però que, per mi, té un significat de molt de pes! .... Emocionalment, ha estat el tancament d'una època de la vida en que no tot han estat flors i violes, no per oblidar, perquè n'he après molt, però sí per mirar-me algunes coses amb uns altres ulls. Fins i tot, encara seré un afortunat...  :-)

Tinc molt a qui agraïr: .... als corredors de la cursa, que em van fer costat en tot moment i aconseguiren que el meu sentit de l'humor guanyés a l'insuportable dolor que em pujava d'un peu literalment trinxat. Als bombers del GRAE, que em traieren dels cingles del Serradell com aquell qui res. A les 3 traumas del Trueta, molt mones totes tres però... que em van fer veure les estrelles com mai he vist. Al doctor Rafel Gonzàlez que, amb les seves mans d'autèntic artista del bricolatge de precisió, va enganxar uns ossos que semblaven inenganxables. A les infermeres de la Clínica Girona, per aquelles galetes miraculoses que em feien ensalivar durant hores, hores que mai passaven. A la Tània, la Natàlia, en Sergi i en Guillem, els "meus cracks de fisios", a qui, amb tan sols agraïments, segur que em quedo curt. Als amics i als companys de feina,... no sabeu pas la sort que tinc de tenir-vos. A la Virgínia i a la Mar, per cobrir-me tan bé les espatlles a l'escola mentre jo me les tenia amb calmants i i pastilles de tota mena. A la Taya Smith i a la Sophia Urista per posar-me "bandes sonores" i fer-me "volar" durant milers d'estones. A les muntanyes, per fer-me somiar i no perdre mai l'esperança de tornar-les a trepitxar. A l'esquirolet (ja us en parlaré en una nova entrada...) ... I, per descomptat, a la Família, per estimar-me tant i tant i tant...

M O L T E S   G R À C I E S ! ! ! ! 

Alb.

Volant pels aires per partida doble

Fa un any, ... sabeu on estava?.... 

Doncs,... Volant pels aires per partida doble, què carai! Primer a la Garrotxa, després d'una senyora regirada, caient a terra amb fractura múltiple de tíbia i peroné a la Serra de Guitarriu, a tocar els cingles del Serradell. Tot després, volant pels aires amb l'helicòpter dels GRAE de camí a l'hospital.

Avui, un any després, amb dues operacions al turmell i centenars d'hores de rehabilitació a l'esquena - per sort ja sense dolor - , amb en Pau hem agafat les bicis i hem anat a fer una visita a l'helicòpter.

Fa un any - crec - no posava tan bona cara com avui. El que està clar és que és millor veure-ho tot des del vessant observador i no pas des del vessant pacient. D'això no n'hi ha cap mena de dubte, creieu-me. 

Renoi, quin tros d'aparell!  :-)

Alb.

2018 ... Quina set!

2018 .... Quina set! ... quina set de muntanya!! .... 

I és que, ja ho diu la cançó dels desapareguts Antonia Font: "Primavera i Trinaranjus amb qui més has estimat ....  Sense tu ja no me val" ....  Doncs, per mi, un Trinaranjus de muntanya, si us plau!  :-)

No volia acabar l'any sense pujar a un cim, ni que fos un de petit. I és que,... si una cosa ha marcat el 2018, ha estat les ganes boges de tornar-hi.

Fa deu mesos, no veia pas gens clar poder tornar a trepitjar una muntanya durant el 2018. I és que, el metge ja em va avisar: "La trencadissa, aquest cop, és de les grosses. La cosa va per llarg"

De totes maneres, us he de dir que, malgrat hi ha hagut setmanes que han costat moooolt de passar, no hi ha hagut dia que no l'hagi dedicat a la recuperar-me per tornar a la normalitat. I, és que, ja sabeu, la il·lusió mou muntanyes,... ni que sigui per apropar-me-les una mica (pensava jo)  :-)

De fet, pujar, allò que se'n diu pujar, ja ho he fet. L'altre dia em mirava les estadístiques que em dóna el Garmin, i em va sobtar veure que hauria pogut arribar tranquil·lament a l'Estratosfera, o pujar més de dues vegades l'Everest! .... I és que, 23.749 metres ascendits durant el 2018 sense pujar a cap cim, i en mode  "pata de palo", donen per pensar... :-)

De totes maneres, per més treball rehabilitador que hagi fet, no hi ha res com respirar l'aire fresc i pur de les muntanyes, res com estar-se assegut dalt d'un cim quan tot just el dia es desperta, deixant volar la ment, pensant en lo petits que som, pensant en les persones més estimades ..... 

Bon any 2019 !!!   ;-)

Alb.

I realized adventures are the best way to learn

Un mes d'aprenentatges .... 

Avui fa un mes de l'accident ..... les fulles del calendari es giren ràpid, però les hores passen lentes. El dolor, la immobilització, l'aturada en sec de tota l'activitat, els canvis de plans indesitjats, l'esperança d'una millora ràpida que ho és tot, menys ràpida, els terminis que no es compleixen .... Això, això m'està costant de pair. No ho puc negar. Però bé, és el que hi ha, i aquí sí que no s'hi pot fer res més que: aguantar-se, resignar-se una mica i intentar treure'n el millor que es pugui.... 

El que està clar és que, si no m'hagués fet aquesta trencadissa d'ossos, potser mai hauria conegut i fet amistat amb gent magnífica que em va socórrer i em va fer costat fins que van arribar els serveis d'emergències, mai hauria anat en helicòpter (que per cert, crec que hi hauria de tornar, perquè, si voleu que us sigui franc, no vaig poder gaudir gaire del trajecte...), així com tampoc m’hauria retrobat amb amics i amigues que, a dia d'avui, treballen com a metges i infermeres. Tampoc m'hauria fet la idea del mal que fa la "escabrosa" maniobra per reduir una luxació de turmell amb ple d'ossos trencats (que suo només de recordar-la....), i potser, tampoc mai m'haurien punxat una epidural (terme que sempre havia associat a una sala de parts). Vaja, que he estat de sort! .... Que l'experiència està essent fantàstica!  (llàstima, llàstima, llàstima que aquest "fantàstica" l'estigui dient amb la boca ben petita...) 

Mireu, el que està clar és que viure aventures és la millor manera d'aprendre coses! .. malgrat, a vegades no siguin les que un desitjaria ... :-))

Good luck!!

Alb.

Trencalòs... sí, sí, trenca l'os, mai més ben dit

Aquest cop sí que faig honor al nick que he utilitzat des de sempre: Trencalòs!

Diumenge 4 de març. Tret de sortida de la 21ª Marxa de Montagut. Traçat conegut sortint de Sadernes, pujant per Can Cufí per anar a buscar El Serradell i enfilant-se fins El Treu Petit. Baixada relliscosa fins a Sant Feliu de Riu i retorn a Sadernes per corriols i pista. L'últim cop que vaig fer aquest recorregut, en una edició de la coneguda Embardissada, hi havia quedat primer, fet que sempre et porta bons records.

S'arrenca a les 7:30h. Aquest cop, o la gent apreta més, o noto que la grip de la setmana passada em passa factura. Sigui com sigui, quan passo per Can Cufí, ja en porto un al davant, i arribant al Serradell, em passa un segon corredor. Amb aquest darrer al punt de mira, travesso en mode "geneta" els alzinars de la serra de Gitarriu, esquivant arítjols i pedres que honoren al nom de Garrotxa: "terra aspra i de mala petja" 

De cop i volta, però, i a pocs metres d'arribar al Serradell, una regirada fortuïta sobre una pedra em luxa completament - i sense adonar-me’n -  el turmell esquerra. Al següent pas, el so sec i esgarrifós d'uns ossos que es trenquen, sumat a la forta fiblada de dolor, em donen pistes suficients per saber que, avui, avui la cosa va de veritat.

Els companys que arriben tot darrera s'aturen, m'atenen i em donen escalf. No em puc moure, el peu està completament penjat i només el sentit de l'humor (que recordeu, no s'ha de perdre mai) em suavitza una mica el dolor. Trucada al 112 i als GRAE. En menys de 5 minuts els GRAE d'Olot aterren l'helicòpter en un planell on només hi cap això, un helicòpter. Em pugen a l'helicòpter i en 7 minuts, i una primera dosis de morfina per aguantar, ens plantem al Trueta.

El que semblava ser una simple luxació, acaba essent una lesió un pèl més seriosa. Reducció dolorosa de la luxació, plaques i diagnòstic: luxació + fractura trimaleolar: tíbia trencada en cinc trossos i peroné en dos. Els lligaments també molt tocats ... amb raó el peu penjava (Glups!)

Després d'un canvi d'hospital (exigències de la Federació), al cap de dos dies, m'operen a la Clínica Girona posant una placa, nou cargols i dues agulles a fi de fixar-ho tot.

Vaja, .... que, a partir d'ara, .... comença una de les curses més dures que he fet mai: la llarga recuperació!!

Sort de la companyia de l'esquirolet que em van regalar els nens a l'hospital ..... Almenys, d'aquesta manera,.... no ho hauré de passar tot sol ! .. :-))

Alb.

Bye bye 2017: 52 setmanes... 52 St.Miquels

52 setmanes, 52 St.Miquels ..... 

Pujar a Sant Miquel és com pujar al meu "santuari particular", un lloc per anar a pensar.... És un ritual, un repte que em marco cada setmana,.... hi he d'anar per comprovar que tot estigui correcte, que no s'hagi mogut de lloc. Sigui corrent o en btt .... el tema és anar-hi, i no deixar-hi d'anar, per que, us ho he de confessar... m'encanta i ho necessito. És el meu temps!

Aquesta setmana, la setmana 52 de l'any, hi he pujat per 52ª vegada en aquest any. Uaa!... no sabeu lo feliç que sóc!

Per cert, BON ANY NOU 2018!!!!

Alb.

Déjà vu alpin... Sant Miquel

Perquè anar-hi un cop si hi ha temps per a dos cops? 

Avui ha estat un d'aquells dies "especials". Al migdia, quan he sortit de la feina, i veient el meravellós dia que feia, no me n'he pogut estar d'aprofitar l'hora de dinar per enfilar-me a St.Miquel. 

De pujada, entre pensament i pensament, anava controlant el cronòmetre. Al ritme que anava, potser tindria temps suficient de pujar-hi dues vegades seguides, això sí, donant-ho tot. Així doncs, no m'ho he pensat dues vegades. Quan he arribat a baix, sense ni tan sols aturar-me, m'he tornat a enfilar a St.Miquel, fent un d'aquells Déjà vu alpins que tan m'agraden!

El que està clar és que, després de 13km de trail running, pujant i baixant (i pujant i baixant), i fer-ho en aquesta preciositat de dia i a les portes de cinc dies de festa, .... vuaa! ....  Creieu-me, no es pot demanar res més!!! ...... Ara bé, us puc ben assegurar que, avui, he tret la llengua  ;-))

Alb.

El risc de clicar allà on no s'ha de clicar...

El risc de clicar allà on no s'ha de clicar és que... ja barrino com carai s'ho va fer el primer!

D'ençà que les Apps de monitorització d'activitats esportives (tipus Endomondo, Runtastic, Garmin Connect, Strava, etc.) van començar a introduir mòduls - a l'estil xarxes socials - a fi de comparar, amb altres usuaris, registres de segments, quilòmetres recorreguts, ritmes i velocitats de tot tipus ... aquell dia, vaig decidir privatitzar tota la meva activitat física per evitar precisament això: les comparatives. 

Hi ha qui el motiva saber si va més de pressa o més a poc a poc que un altre usuari; hi ha qui és amant de rànquings i posicionaments; hi ha qui no pot sortir sense llavors mirar-se i remirar-se les seves estadístiques; hi ha qui ..... però també hi ha qui, mirar totes aquestes coses el pot fer posar més nerviós que feliç.

Avui, aprofitant una tarda esplèndida, m'he arribat a Sant Miquel. Un cop a casa, he registrat l'activitat i, a la pantalla, just a sota de les dades resums de l'activitat, hi he vist un petit icona amb un número 2, un icona que mai havia vist ... Ai carai! ... què serà?. Quan l'he clicat, de cop m'ha sortit un rànquing dels trail runners més ràpids ... i aquí ja l'hem fet grossa ..... glups! ..... El segon més ràpid?.. jo? .... Això no em barrufa gens, millor no veure-ho! ...... Automàticament he tancat la pantalla i a no pensar-hi més. Però .... ja està, ja no puc dormir ... qui redimonis deu ser el primer? o és una màquina o anava a cavall d'una màquina (que també podria ser) ... però el seu registre és de molt PRO, un registre per treure's el barret! 

Alb.

Firma digital ..... Pim-Pam!

Ja és un fet que cada vegada més, i a més llocs, et permeten firmar digitalment. Avui de bon matí, mentre romancejava al llit - abans no sonés el despertador -, el cap ja em donava voltes ... "Què carai! .... si tothom firma digitalment, per què no ho faig jo també?   :-))

I sí, sí, ... Ha estat tenir la idea entre cella i cella, que no he tardat ni un segon en posar fil a l'agulla. Objectiu clar: signar utilitzant les noves tecnologies, però .... No pas com tothom, no, sinó de la manera MÉS original possible, i posats a fer-la grossa, que es pugui veure des de l'espai! ... què carai!!  :-))

Estudi ràpid del plànol de Girona, de l'estructura i distribució dels carrers, el Fenix al canell i .... a córrer s'ha dit! .... Satèl·lits GPS+GLONASS! .. No perdeu detall que avui no duc el Típpex a sobre !! ...jeje..

Endavant amb la signatura digital!!  ;-)

Alb.

"Nubes y claros, y chubascos variables ...."

Uau! ... feia molts dies que esperava una mica de moviment (meteorològicament parlant!)   :-)

Quatre setmanes sense cap esdeveniment meteorològic important, sense registrar cap dada interessant amb la Vantage Pro2, ... quatre setmanes sota grans anticiclons que han anat passant, s'han aturat, s'ho han mirat i remirat, però que no hi ha hagut manera que marxessin de casa nostra.

Avui, però, la previsió era d'entrada de vent del nord i un potent front fred que havia de dur pluges i baixada de les temperatures. I sí! .... així ha estat!

I, que hagi refrescat ha estat el millor regal. Aquestes últimes setmanes, córrer per les Gavarres a 30, 33 o 35ºC ha estat una autèntica prova de força de voluntat. Fer-ho a uns confortables 20ºC no té ni el més mínim punt de comparació! .... avui no he patit, avui he gaudit!! 

I si per postres, després d'una bona tirada de quilòmetres, d'haver notat un altre cop aire fred a la cara, i d'acabar xop després del potent ruixat, t'apareix un espectacular arc de St.Martí doble a l'arribar a casa .... uau! ... és que, és que .... m'enteneu si us dic que no puc demanar res més??  :-))

Alb.

Al mal temps .... bona cara!

Al mal temps ... bona cara!  :-)

Quin abril que estem tenint! ... fa una setmana anàvem amb màniga curta i, abans d'ahir, les temperatures fregaven els zero graus i no van passar dels dotze graus positius a les hores centrals del dia! ... La primavera és fantàstica, sens dubte!

Tan fantàstica, que no es pot deixar passar ni la més mínima oportunitat per anar a gaudir de la natura, sigui passejant, caminant, pedalant o corrent!

El dimecres va ser un dia plujós, amb boira, fred estricte i amb fortes ràfegues de vent .... el típic dia mandrós d'hivern ... el millor dia per córrer per les Gavarres, què carai!! 

Gaudir de tota la magnificència naturalista de les Gavarres amb un dia així, no té preu!. Això sí, de vistes no n'hi havia, de solet no n'hi havia, de temperatures agradables tampoc n'hi havia, i de gent passejant-se tampoc n'hi havia .... On carai s'ha posat tothom en un dia tan fantàstic com avui?? ....  :-)) 

Alb.

2n a la XX Marxa de Montagut!

2n! .... feia temps que no "pujava al podi" ...jeje.   :-))

Aquest cap de setmana s'ha dut a terme la XXª Marxa de Montagut, i és clar, com és de costum amb les marxes que organitzen la gent de Montagut, el recorregut era prou enllaminador com per tenir reservat el dia des de feia temps.

Les inscripcion eren a les 6:30h del matí a Oix, .... vaja, que, ha estat la millor excusa per anar a passar-hi la nit amb la Cali, que sempre m'agrada!

Nit freda, però molt tranquil·la.

Al matí, ha estat aixecar-se, menjar un mos, i ràpid a enfilar-se als busos que ens duien a Montagut, d'on sortía la marxa. D'allà, s'enfilava direcció Santa Eulàlia de Jou, i amb forta pendent s'arribava a Santa Bàrbara de Pruneres, on hi havia el segon control. Fins aquí, he anat al davant, acompanyat d'un noi que em trepitjava els talons, i amb qui, a les rampes finals de Santa Bàrbara, ens anàvem tornant el rol de "llebre" per anar-nos separant dels del darrera. I ho hem aconseguit força!

D'allà fins a Oix ha estat força trencacames. Després de 7km de baixada en terreny fangós i humit, hem arribat a la línia d'arribada. Però ara, era jo qui trepitjava els talons al primer. Bé, sigui com sigui, encara que no hagi quedat primer, ... m'ho he passat moooooolt i mooooolt bé!!!

I, pels amants de les animacions ... aquí us deixo el video amb el track de la Marxa ... ;-)

Alb.