Bye bye 2017: 52 setmanes... 52 St.Miquels

52 setmanes, 52 St.Miquels ..... 

Pujar a Sant Miquel és com pujar al meu "santuari particular", un lloc per anar a pensar.... És un ritual, un repte que em marco cada setmana,.... hi he d'anar per comprovar que tot estigui correcte, que no s'hagi mogut de lloc. Sigui corrent o en btt .... el tema és anar-hi, i no deixar-hi d'anar, per que, us ho he de confessar... m'encanta i ho necessito. És el meu temps!

Aquesta setmana, la setmana 52 de l'any, hi he pujat per 52ª vegada en aquest any. Uaa!... no sabeu lo feliç que sóc!

Per cert, BON ANY NOU 2018!!!!

Alb.

Una pila de somriures

Somriure a la vida ..... 

Tinc ben gravada una frase de Daniel Rabinovich, actor, músic i membre inoblidable de Les Luthieres, que deia que era important que, si algun dia t'havies de morir, millor que ho fessis de riure o de somriures. 

Quan viatges, és fàcil caure a l'error de només mirar i fixar-se en allò que és gran, en allò que surt a les guies com a més important, en allò que tothom mira, ..... A mi m'agrada fixar-me en precisament en allò que ningú s'hi fixa... en els petits detalls. El món està ple de petits detalls,.... I, a vegades, un acaba rient per sota el nas una bona estona, o fins i tot, morint de somriures, com deia en Daniel. 

Proveu-ho! .. el proper cop que viatgeu, recordeu que el món està ple de raconets on trobar coses mil vegades més interessants que la més fotografiada de les catedrals, el més admirat dels monuments o la més florida de les façanes.... En algun lloc no llunyà, hi ha amagats una pila de somriures! ... No els deixeu escapar!!!

Alb.

Déjà vu alpin... Sant Miquel

Perquè anar-hi un cop si hi ha temps per a dos cops? 

Avui ha estat un d'aquells dies "especials". Al migdia, quan he sortit de la feina, i veient el meravellós dia que feia, no me n'he pogut estar d'aprofitar l'hora de dinar per enfilar-me a St.Miquel. 

De pujada, entre pensament i pensament, anava controlant el cronòmetre. Al ritme que anava, potser tindria temps suficient de pujar-hi dues vegades seguides, això sí, donant-ho tot. Així doncs, no m'ho he pensat dues vegades. Quan he arribat a baix, sense ni tan sols aturar-me, m'he tornat a enfilar a St.Miquel, fent un d'aquells Déjà vu alpins que tan m'agraden!

El que està clar és que, després de 13km de trail running, pujant i baixant (i pujant i baixant), i fer-ho en aquesta preciositat de dia i a les portes de cinc dies de festa, .... vuaa! ....  Creieu-me, no es pot demanar res més!!! ...... Ara bé, us puc ben assegurar que, avui, he tret la llengua  ;-))

Alb.