Han calgut 492 dies, una pila, sí, .... això sí, crec que fisios i traumatòlegs m'han deixat com acabat de sortir de la caixa! :-)
Abans d'ahir, per fi, em van donar l'alta mèdica, un trist paper imprès amb poca tinta però que, per mi, té un significat de molt de pes! .... Emocionalment, ha estat el tancament d'una època de la vida en que no tot han estat flors i violes, no per oblidar, perquè n'he après molt, però sí per mirar-me algunes coses amb uns altres ulls. Fins i tot, encara seré un afortunat... :-)
Tinc molt a qui agraïr: .... als corredors de la cursa, que em van fer costat en tot moment i aconseguiren que el meu sentit de l'humor guanyés a l'insuportable dolor que em pujava d'un peu literalment trinxat. Als bombers del GRAE, que em traieren dels cingles del Serradell com aquell qui res. A les 3 traumas del Trueta, molt mones totes tres però... que em van fer veure les estrelles com mai he vist. Al doctor Rafel Gonzàlez que, amb les seves mans d'autèntic artista del bricolatge de precisió, va enganxar uns ossos que semblaven inenganxables. A les infermeres de la Clínica Girona, per aquelles galetes miraculoses que em feien ensalivar durant hores, hores que mai passaven. A la Tània, la Natàlia, en Sergi i en Guillem, els "meus cracks de fisios", a qui, amb tan sols agraïments, segur que em quedo curt. Als amics i als companys de feina,... no sabeu pas la sort que tinc de tenir-vos. A la Virgínia i a la Mar, per cobrir-me tan bé les espatlles a l'escola mentre jo me les tenia amb calmants i i pastilles de tota mena. A la Taya Smith i a la Sophia Urista per posar-me "bandes sonores" i fer-me "volar" durant milers d'estones. A les muntanyes, per fer-me somiar i no perdre mai l'esperança de tornar-les a trepitxar. A l'esquirolet (ja us en parlaré en una nova entrada...) ... I, per descomptat, a la Família, per estimar-me tant i tant i tant...
M O L T E S G R À C I E S ! ! ! !
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada