Montura Magic G Jacket ... preparats per l'hivern!

Per fi ha arribat la fred!!  

Feia dies que volia provar la jaqueta nova. Es tracta de la Montura Magic G Jacket, una jaqueta tècnica, lleugera, compressible i impermeable, però que al mateix temps és molt i molt transpirable. Vaja, que es tracta d'una jaqueta per a activitats molt aeròbiques on també es requereixi una bona protecció contra el vent, la pluja o la neu.

Per aconseguir aquest grau de transpirabilitat, la Magic G JKT utilitza la nova membrana Gore-Tex Active Shell, una autèntica obra d'enginyeria tèxtil.

La Magic G JKT porta una caputxa tècnica amb visera que s'ajusta a la perfecció al cap, dues butxaques amb cremalleres estanques, punys elàstics i zones de teixit reflectant col·locades estratègicament. El tallatge és realment molt tècnic i això s'agraeix quan s'està fent esport. A més a més, té un pes envejable: tan sols 307g!!

Avui, aprofitant que plovia a estones i feia fort vent, m'he calçat les Asics i l'he anat a provar. He pujat corrent a St.Miquel i, si bé els miracles no existeixen, Déu-ni-do lo bé que transpira i lo bé que protegeix de les inclemències del temps. És espectacular com la membrana es manté seca per dins. Fins i tot, en les situacions de màxim esforç, es poden arribar a veure les petites gotes d'aigua que surten cap a fora degut a la transpiració del teixit.

Després de 9 km intensos sense treure'm la jaqueta, aquesta tan sols ha quedat lleugerament humida de la part interior de les mànigues. I aquesta humitat ha desaparegut completament al cap de pocs minuts de treure'm la jaqueta i exposar-la a l'aire lliure. La Häglofs Helli (la meva anterior jaqueta) no quedava lleugerament humida, tot el contrari. Després d'un esforç intens arribava a regalimar aigua per les mànigues (tot i anar dotada de Gore-Tex XCR - actual Pro Shell - una també molt bona capa impermeable i transpirable).

La Montura Magic G Jacket és una jaqueta 10! Molt recomanable per a fer activitats de muntanya a ritme intens, sens dubte!

Alb.

XV Duatlò d'Alta Muntanya - Passapalabra...

Hi ha poques ocasions en que corri amb el dorsal número 1. Per sort, també hi ha poques ocasions en que abandoni una cursa per motius físics (de fet, ha estat la primera vegada). La Duatló d'aquest cap de setmana, la NutriSport XM Duathlon Series by Buff de Queralbs-Núria (36 km), ha estat, sens dubte, una cursa per oblidar i passar pàgina. Des del km 0 vaig anar tocat (per no dir "tocat i enfonsat").

Potser hauria estat més assenyat no començar-la (tossut i cap-quadrat que és un quan té una fita entre cella i cella). Però vaja, amb abandonament o sense, la moguda va valdre la pena.

L'any que ve serà diferent. Esperem-ho!    :-)

Alb.

Escalada urbana ... Nostàlgia al 100%

L'Institiut d'Estudis Catalans defineix la paraula nostàlgia com la "dolença causada per l'enyorament". I és precisament això el que avui he tingut quan he visionat el vídeo d'escalada urbana de Manu Romain a la ciutat de Briançon. 

M'han vingut al cap les incontables escapades amb l'amic Xevi Nogué al castell de Montjuïc per provar els peus de gats acabats de comprar amb els pocs diners que teníem estalviats, i com no, la il·lusió incalculable d'enfilar-nos per qualsevol paret vertical (evidentment, d'amagats dels pares). També, els boulders incansables a les parets del Castell de Farners durant les sortides del Cau.

Crec que no oblidaré mai el viatge a Beuda amb la 49cc per anara a escalar a la Paret del Castell. El recordo com una autèntica aventura, com si d'una expedició d'alt nivell es tractés. Vàrem tornar lesionats per tot arreu de les caigudes a la paret després d'un dia d'intensa escalada, però, sens dubte, també tornàrem orgullosos de la proesa i feliços com autèntics anissos (tot i acabar el dia empenyent la moto ja entrada la nit i amb la conseqüent esbroncada a casa).

Teníem 16 anys. La sang ens bullia. Al·lucinàvem llegint les cròniques d'Alexandre Marcet sobre les expedicions dels catalans als cims de 8000m. i passàvem llargues estones amb el nas enganxat a l'aparador de la desapareguda Scadel, la primera botiga especialitzada en esports de muntanya que hi va haver a Girona, situada al carrer Nord. 

Qui hi pogués tornar .... Va, que entri el vídeo!




Alb.

Posem baranes als núvols?... És clar que sí!

Si hi ha una cosa que no canviaria per res del món és fer-la petar amb en Pau just abans d'anar a dormir, just abans de fer-li el petó de bona nit al front. 

Ara, en Pau té quatre anys i, com tots els vailets d'aquesta edat, té ganes boges de jugar amb cotxes, bellugar-se a tota hora i abraçar-se amb força amb la seva germana. Quan es posa al llit - i tots els planetes s'alineen - és capaç de centrar-se i parlar serenament d'una manera veritablement sorprenent. Quan això passa, creieu-me, me'l menjaria a petons. Ahir va ser un dia d'aquests.

Aquest proper mes d'octubre farà un any que el papa ens va deixar. El trobo molt a faltar, moltíssim. Trampejo com puc la situació, o almenys així ho intento, i, com molt bé diu la meva mare, potser caldrà que passin almenys dues primaveres per poder tornar a aixecar el cap. Espero que sigui així.

Em sorprèn molt com en Pau interpreta (i paeix mica a mica) la pèrdua de l'avi Narcís. Es pregunta on és l'avi, per què se'n va anar i si tornarà un cop s'hagi curat. Intenta entendre com és el cel, i què i qui hi ha allà dalt, i perquè ells sí que hi són i nosaltres no. Enyora l'avi i vol tornar-lo a veure, vol tornar a jugar amb ell, a empènyer-li la cadira. Vol tornar a tirar-s'hi a la panxa mentre descansa al llit i fer-lo riure de nou per sota el nas. No ha deixat mai d'estimar-lo, ni el deixarà d'estimar mai.

Ahir al vespre, i amb el cor mig adormit, en Pau em demanava que posessim baranes als núvols. Cal que n'hi posem, em repetia una i altra vegada. Si n'hi posem, l'avi no caurà, es curarà ràpid i tornarà amb nosaltres... Al cap de dos minuts, tots dos vàrem quedar ben adormits.

Avui, no me n'he pogut estar d'aixecar el cap i mirar durant una bona estona els quatre núvols que hi havia al cel. 

Potser sí que caldrà posar-hi baranes...

Pau i Clara, us estimo.

Alb.

SCOTLAND - 2012

Aquest any, el torn ha estat per Escòcia. Feia anys que teníem al cap fer un viatge a les Highlands escoceses i les Orkney Islands i per fi aquest any ens hi hem pogut apropar. Han estat 20 dies intensos viatjant per Escòcia, vivint la natura al màxim i 7000 km més a les espatlles. Tota una experiència difícil d'oblidar!

Aquí us deixo el vincle a la crònica sencera del viatge en format pdf (on hi podreu veure més fotos), així com també el mapa del recorregut. Apa! a disfrutar-ho!

Alb.

VallTer - Mentet, passant una fred de mil dimonis!

Aquest cap de setmana he gaudit com mai fent una de les coses que més m'agrada: skyrunning per la zona del Pirineu. La jornada d'ahir és, però, una d'aquelles per recordar! Quina fred!!!!

Ja feia unes setmanes que, amb en Joan, teníem entre cella i cella anar a córrer pel Pirineu. La primera idea era apropar-nos a Pineta per pujar al Mont Perdut fent una ruta circular d'unes 11 hores, però al final la vàrem acabar descartant degut a la inestabilitat meteorològica pròpia de finals d'estiu. Entossudits en que havíem de fer una sortida abans no comencés el curs escolar, vàrem planificar una sortida per la zona de VallTer pel passat dijous. I és clar, no ha plogut en tot l'estiu, però el dijous va haver de ploure! Així doncs, no va haver-hi més remei que aplaçar-la tres dies. I així ho vàrem fer.

Dissabte a la tarda vaig carregar la Cali amb allò imprescindible per a fer una sortida curta d'skyrunning a finals d'estiu: samarreta màniga curta, shorts, una capa windstoper, un buff per si les mosques, motxilla de 10 litres amb sistema d'hidratació i la gorra i les ulleres de sol. La previsió del temps per diumenge indicava cel serè amb fortes ventades.

Seguint el costum, m'enfilo a VallTer per anar-hi a dormir. Quan surto de casa, el termòmetre marca uns confortables 24ºC. Dues hores més tard, quan arribo a VallTer, la temperatura ha baixat ni més ni menys que 22 graus. El termòmetre marca 2 miserables ºC!!! Impressionant! Per rematar-ho, la tramuntana bufa amb tanta força que sacseja la Cali com si d'una fulla de trèmol es tractés. La nit serà moguda! Sopo, munto el llit a baix (seria de bojos aixecar el sostre) i... a dormir s'ha dit que demà hi ha matines.

A les 6h sona el despertador. El vent no ha afluixat, tot el contrari, sembla que encara bufa amb més força. El termòmetre exterior de la Cali marca 1,5ºC. L'ambient, ara, és de rigorós hivern (tot i ser 1 de setembre). En Joan arriba puntual i, per sort, arriba carregat amb roba d'hivern per a tots dos després que ahir al vespre el posés al corrent de com estava el panorama a la cota 2000. Sense perdre gaire temps, ens equipem i..... cap amunt!

La ruta escollida és una ruta circular que va de VallTer fins a Mentet (Fr) passant per la carena dels Collets Verds i el Cap dels Rocs, i retornant de nou a VallTer passant per la Barraca dels Alemanys i la portella de Mentet.

Quan arribem a la carena, les ràfegues de vent superen els 90km/h, la boira i la neu que comença a caure priva de tota visibilitat  i el torb comença a fer acte de presència. Sense referències, ens posem en mans del GPS que ens va guiant per la carena i, amb la directa posada, baixem el més ràpid possible cap a Mentet.

A Mentet ens refem de la fred, mengem una mica mentre passegem pel poble mirant joguines fetes amb material de rebuig i, sense ni tan sols parar, ens enfilem de nou per la vall fins a arribar al Refugi dels Alemans i, més tard, a la Barraca dels Alemanys (en ruines des de l'incendi de finals dels anys 70).

Anem pujant de cota fins a arribar a la Portella de Mentet a on, de nou, el vent i la fred tornen a fer acte de presència. I a partir d'aquí, tot baixada fins a la VallTer.

Una bona sortida, sens dubte: 4 hores intenses (en tots els sentits), 17,15km d'sky-running amb bona companyia i 1282m D+. Per celebrar-ho, què millor que un capuccino cremós fet a dins la Cali!!

Alb.