Viatjar .... una veritable eina de creixement.

A tots se'ns il·lumina la cara quan veiem un infant que comença a ser conscient de les seves mans, quan comença a experimentar amb elles, o quan al·lucina amb objectes completament desconeguts per a ell. És l'actitud de buscar, d'experimentar en un món nou del qual no hi ha punts de referència, i molt menys la seguretat d'allò après. Es tracta d'una actitud que es va perdent al llarg dels anys i que, ja d'adults, la societat en fuig per escapolir-se sota la seguretat d'allò conegut.

Estar clar que viatjar suposa el retorn a aquestes actituds i això sempre genera certa il·lusió. Reflex d'això és la necessitat, cada vegada més imperiosa, que té la nostra societat per veure món.

Ara bé, quan es té la possibilitat de viatjar sol, la cosa canvia sutilment. No tan sols es tracta de fer reviure uns sentiments d'infància sinó també de "créixer" com a persona. La consciència meditativa que s'assoleix viatjant sol (al més pur estil Guindulain) redueix la tensió i cura el cos, sense deixar de ser la millor eina per conèixer-se a un mateix. A través de les dificultats, les proves, l'home és capaç de trobar la seva veritable naturalesa, es fa més equilibrat i guanya confiança en un mateix.

Viatjar sol suposa estar obert a tot, suposa saber improvisar, ser flexible i estar disposat a canviar de rumb en qualsevol moment. Viatjant sol no simplement es frueix "de" la vida sinó també "amb" la vida, s'expandeix la consciència de viure, i el camí es converteix en una experiència transformadora i una font inesgotable de coneixement.


Alb.

La tecnologia LED arriba a la Cali

Estar clar que viatjar en una càmper té dues limitacions bàsiques: la capacitat del dipòsit d'aigües netes (necessari per rentar plats, dutxa, etc) i per altra banda la durada de les bateries adicionals (llums, nevera i calefacció).

Aquestes limitacions es poden solventar de dues maneres, o bé minimitzant les conseqüències, o sigui, aplicant mesures correctores (com podrien ser portar dipòsits adicionals d'aigua per omplir el dipòsit d'aigües netes i, per altra banda, carregar les bateries utilitzant l'alternador de la furgo - movent la furgo - o utilitzant plaques solars), o bé, actuant directament sobre la causa de la limitació que en aquest cas parlaríem de mesures preventives (com seria la reducció del consum d'aigua i d'electricitat).

Si parlem d'aigua, i tenim en compte que l'espai en una càmper és "limitat" (i per tant, col·locar-hi tot el necessari ja és un autèntic "tetris"), afegir un dipòsit d'aigua addicional no sembla la millor opció. Existeixen maneres d'estalviar aigua. Més endavant, en una futura entrada del blog, us en parlaré.

Si parlem d'energia elèctrica, està clar que la millor opció (i més econòmica) és la de reduir-ne el consum per tal d'allargar l'autonomia en parat de la càmper. I una de les maneres és substituint tot l'enllumenat interior (format per bombetes halògenes de 12V) per punts LED.

A continuació us adjunto una taula comparativa del consum de l'enllumenat de la California T5 abans i després de la substitució de les bombetes per LEDs:

PUNT DE LLUM: Bombetes halògenes / LEDs
-----------------------------------------------------------------------------------
5 punts de llum habitacle: 0,417 Amp (x5) / 0,110 Amp (x5)
1 punt flexo de lectura: 0,370 Amp / 0,130 Amp
Fluorescent baix consum: - -
------------------------------------------------------------------------------------
TOTALS: 2,455 Amp / 0,680 Amp

Fent aquest canvi de bombetes l'estalvi d'energia és notable (s'estalvia unes 3,6 vegades més), i a més, el cost és relativament baix per l'augment d'autonomia que s'aconsegueix. És doncs, una millora molt recomanable (per no dir imprescindible) en les nostres furgos. Curiosament, les noves VW T5.2 ja venen amb Leds de fàbrica (tot un detall), mentre que les Mercedes Marcopolo segueixen muntant halògenes.

Segurament també hi ha maneres d'estalviar energia elèctrica utilitzant diferents programes i ajustaments de la calefacció addicional i la nevera, tot i que encara no hi he experimentat. Si algun dia em sobra temps, m'hi posaré de cap.

Alb.

L'essència d'ensenyar

Fa un parell de setmanes, aprofitant una reunió informativa pels pares sobre el Treball de Síntesi, un grup de pares i mares se'm van apropar per preguntar-me quina era la "recepta màgica" que utilitzava per engrescar i captivar d'aquella manera els seus fills i filles en la meva assignatura. Sóc conscient que encara em falta molt per aprendre en aquesta feina i que, de ben segur, hi ha maneres millors de fer-la. De totes maneres, la meva resposta va ser del tot honesta: primer de tot cal estimar i respectar a tots els alumnes i a tots per igual, en segon lloc cal educar en la coherència i la conseqüència per tal de formar-los com a persones crítiques, i per últim, i molt important, cal aportar una important càrrega d'il·lusió en totes les explicacions, siguin del tema que siguin.

Crec, contundentment, que són els ingredients bàsics que barrejats en la dosi ajustada asseguren l'èxit de l'aprenentatge de qualsevol alumne, ja siguin alumnes d'excel·lents, ja siguin alumnes d'insuficients. Si una cosa tinc clarament interioritzada des del primer dia que vaig trepitjar les aules és que no existeixen bons o mals alumnes, sinó bons o mals professors. A tots els nois/es se'ls pot ensenyar alguna cosa, per petita que sigui, en l'àmbit que sigui. Tots poden acabar aprenent alguna cosa, per petita que sigui, en l'àmbit que sigui. Us ho asseguro.

Sovint introdueixo temes científics utilitzant les situacions del dia a dia, utilitzant anècdotes "científiques" que he viscut al llarg dels meus viatges pel món (les aventures de l'avi Cufí com ja les anomenen els meus alumnes). És en aquest moment, just quan els alumnes han "entrat a dins" de l'explicació, en que el coneixement científic s'allunya cada cop més de les volàtils pàgines del llibre de text i s'apropa estrepitosament al fantàstic coneixement inesborrable dels nois i noies.

Alb.

Tant com puc! ... Sempre a punt!

Tenia 9 anys quan, per primera vegada a la meva vida, vaig cridar ben fort l'eslogan "Tant com puc!". Era Llop, recordo que no aixecava ni un pam de terra, el barri vell de Salt era el nostre camp de batalla i res ens fèia por, ens enfilàvem pels arbres rememorant les aventures de "Los cinco", ens fullejàvem els "Cavall fort" i no teniem més responsabilitats que les de guanyar les partides de caniques "a la verdi" .

Però aquestes tres paraules em van canviar la vida per sempre més i, des d'aquell dia, resten pirogravades dins meu com un autèntic símbol identitari de la meva persona.

Dos anys més tard, vaig conéixer el "Sempre a punt!", i si el primer crit al cel m'havia ensenyat a donar-tot, aquest segon em formava íntegrament com a persona. De cop em vaig adonar que dur un foulard al coll passava de ser un simple gest a tractar-se d'una aliança ferma a un estil de vida i a una manera de veure la vida que perduraria dins meu fins i tot més enllà del dia que pengés definitivament el foulard. I així ha estat.

Un fet que he anat observant al llarg dels meus anys treballant amb joves és que els nois i noies implicats en l'escoltisme són ..... símplement diferents. No dic millors ni pitjors, sinó simplement diferents. I això els fa fàcilment identificables tan sols observant-los d'un tros lluny. Tenen un valor afegit com a persones, ja sigui amb els seus gestos, amb les seves actituds davant la vida. Joves que, sense fer res d'especial, em demostren que, allà dins, hi ha quelcom més que un simple jove que pensa en xarxes socials i llargues festes amb els amics.

Alb.

Viatjant per les terres d'Hergé

Quan vam decidir que la destinació per al viatge de l'estiu del 2010 seria la regió de Benelux (Bèlgica, Holanda i Luxemburg), tenia clar que anava al bressol de l'únic dibuixant de còmics que realment admiro, l'únic que ha estat capaç de fer-me bategar el cor davant d'un regal en forma de llibre durant els meus aniversaris de l'infància, l'únic que ha estat capaç de fer-me disfrutar des de ben petit d'una lectura fascinant i detallada de cada una de les seves vinyetes de les quals n'acabava essent partícep. Aquest artista s'anomena Georges Remi, àlies Hergé, creador i pare d'un reporter, amb prou feines adolescent, anomenat Tintín.

Les aventures de Tintín m'han deixat petjada. Tintín té quelcom que desafia el temps i l'espai, fins al punt que em venen al cap aventures que he viscut en diferents paisos del món que segurament podrien encaixar a la perfecció dins algun dels àlbums d'Hergé.


Observar el món que m'envolta amb ulls de periodista aventurer, amb "ulls de Tintín", m'alegra el cor durant uns instants i em retorna a aquelles nits d'hivern, quan encara no tenia ni 10 anys, i que assegut al llit rodejat de coixins que em fèien de trona, llegia les aventures intrèpides d'un noi belga, el seu gos Milú i un capità rondinàire anomenat Haddock que aconseguien aturar la percepció del temps fins a altes hores de la matinada.
Cheverny, un dels més bonics castells del Loira, va prestar la seva arquitectura com a model per a crear el castell de Moulinsart, l'elegant residència que Hergé va escollir per a Haddock. El nom de Moulinsart derivava del de la ciutat belga de Sart-Moulin, invertit com la pronunciació de les inicials de Georges Remi - R.G.- (Her-Gé). Evidentment, i com a bons Tintinòlegs, ens vam apropar a veure'l en directe .... i per uns moments vam poder formar part d'una de les vinyetes més recordades de Moulinsart.


Alb.

Panoràmiques d'alçada

Cada cop que estic envoltat de muntanyes, penso que és una llàstima que no es pugui plasmar tot el paisatge que m'envolta en una sola fotografia. L'únic recurs del que disposem és el d'unir vàries fotografies en una sola imatge i fer-ne una bona panoràmica.

Igualment, és una llàstima que, ni amb totes les paraules del món, us pugui transmetre la sensació d'estar sol enmig de les muntanyes, sentint únicament un silenci tranquil·litzant només trencat pel so suau i crístal·lí d'un petit rierol i el crit esporàdic d'una marmota esquerpa.

Un dels llocs més màgics del pirineu andorrà, on sempre que hi vaig al·lucino de la magnitud del l'entorn, és l'olla dels Estanys de Juclar, coronada al fons per l'imponent Pic d'Escobes.



Un dia us parlaré del Pic d'Escobes, aquest magnífic "K2" del Pirineu d'arestes perfilades i penyals imponents que em té, literalment, el cor robat.

Alb.