CTM 2001 - Paraguai

Quan diuen que la vida dóna moltes voltes, segur que es compleix... :-)

L'any 2000, un dia a l'hora del pati mentre fèiem un cafè, la Nani i jo ens vam engrescar a anar a fer un camp de treball al tercer món. La cosa es va anar coent a foc lent fins que, l'estiu del 2001, carregats amb motxilles i quilos i més quilos de material escolar, agafàvem un avió direcció el Chaco Paraguaio, una de les regions més pobres de sud Amèrica. 

Passàrem uns dies a Santa Teresita (Mariscal Estigarribia), juntament amb un petit grup de cooperants provinent de diferents províncies de Catalunya, i al cap de pocs dies, la Nani i jo ens vam separar, ella es va dirigir cap a Fischat, a tocar la frontera amb Argentina, i jo cap a Pirizal, amb les tribus guaranís-nyandeva, al ben mig de l’ultradesèrtic Chaco. 

Hi estiguérem dos mesos treballant com mai, i les vivències que hi visquérem, i el "pre" i el "post" d'aquest projecte de cooperació, ens marcaren per tota la vida.

Però, mireu com són les coses i la de voltes que dóna la vida. L'altre dia, fent el "circuit rehabilitador" per Girona, em vaig creuar amb un homeless que remenava dins uns contenidors. La sorpresa va ser que, quan es va girar per mirar-me, em vaig adonar que duia una samarreta que em sonava molt. Moltíssim. I ja em podia sonar perquè, precisament, era una samarreta que l'havia dissenyat jo.

El 2001, entre els molts preparatius que vam fer abans de marxar, amb la Nani vam decidir fer unes samarretes per vendre-les i, així, poder subvencionar les moltes despeses que suposava anar-se'n al tercer món. Del disseny me n'encarregaria jo i del control de ventes, la Nani. 

Així que, després de fer-ne uns quants esbossos, el disseny definitiu es basava en una samarreta verd oliva amb uns logos - més aviat ètnics - de color groc: el d'un tucà que aniria al pit i el d'una gran tortuga a l'esquena. En vam fer 500 unitats i es vengueren totes (encara no sé ben bé com ho vam aconseguir.... :-) ) 

Que aquests samarretes, disset anys més tard, estiguin fent una "bona funció" a qui més ho necessita, m'ha donat una alegria indescriptible.... Ja us ho podeu imaginar, oi?  :-)) 

Alb.