Motheresse - Baby-talk

En una de les anteriors entrades, vaig tractar el tema de la "Força del missatge" en la comunicació. Tal com us vaig comentar, parlar pausadament, amb el to adequat de la veu i amb unes gesticulacions adients, ajuda a que hi hagi una bona transmissió del missatge.

L'altre dia, llegint un article sobre la comunicació entre adults i nens, em va cridar l'atenció com es definia el tipus de llenguatge que s'estableix entre adults i nens per tal que aquests últims rebin i codifiquin correctament el missatge. Es tracta d'un tipus de comunicació que afavoreix la comprensió del missatge per part de la persona receptora. S'anomena el Motheresse (o també Baby-talk o Mother-talk).

És un tipus d'idioma que no s'ensenya i que tothom és capaç de parlar-lo, i no només quan ens dirigim a infants, sinó també quan parlem amb un extranger que no entén a la perfecció la nostra llengua, quan ho fem amb una persona gran amb dificultats auditives o, fins i tot, quan donem una classe a joves o a no tan joves. Curiosament, ens surt de dins sense cap dificultat.

El Motheresse es caractaritza per un to de veu més alt que lo habitual, una pronunciació més clara, un ritme de parla més lent i la utilització de frases i paraules més senzilles. Els gestos i la mímica també hi tenen un paper important acompanyant fidelment totes les paraules del missatge. Vinga, a practicar!

Alb.

L'últim concert dels Sopa de Cabra

"Les segones parts mai són tan bones" ... i d'aquesta dita ningú se'n salva, ni els mismíssims Sopa de Cabra.

Estava cantat que un dia o altre la formació gironina tornaria a pujar a l'escenari després de la seva retirada, ara ja fa 10 anys, després de realitzar un espectacular concert al palau Sant Jordi de Barcelona al qual no vaig poder anar. Fa tres setmanes, els Sopa de Cabra van inicar el que ha estat (i suposo serà) la seva última gira de concerts, una petita gira per terres catalanes per tancar definitivament el seu roadbook com a banda de rock català. La gira culminava a la ciutat de Girona, ciutat origen de la banda. La veritat és que no tenia pensat anar-hi però, per circunstàncies de la vida, vaig acabar amb una entrada a les meves mans i, és clar .... s'havia d'aprofitar.

Recordo el primer cop que vaig sentir els Sopa de Cabra, deuria ser cap a l'any 88-89. En els seus concerts, a més de tocar "l'Empordà" o "El boig de la ciutat" (cançons pràcticament desconegudes per a molts), intercalaven amb força molts dels temes de la maqueta que van treure l'any 85 i de la qual no n'hi ha rastre, ni per internet ni a les botigues. Aquella maqueta l'havíem escoltat centenars de vegades a les excursions del Cau i podria dir que, els Sopa de Cabra juntament amb els Sui Generis i els Zitzània, van ser els primers grups de rock que vaig seguir a la meva vida.

Aquest últim concert dels Sopa va començar força puntual i això sempre és d'agrair. Sentir de nou la formació en directe (malgrat alguns canvis que hi ha hagut en els seus components) era una de les coses que més m'intrigava, i no només pel fet que s'haguessin versionat temes o hagués canviat la sonoritat del grup, sinó també per la meva percepció després d'haver carregat 15 anys més a l'esquena.

El concert en general va estar bé, però lamento no poder dir que va estar "molt bé". Hi varen haver coses que no em van agradar. Per una banda, en Gerard Quintana xerrava massa entre cançó i cançó, donant uns missatges poc entenedors a un públic que tan sols buscava dosis importants del rock català amb gust de Sopa de Cabra. Els discursos poc entenedors van trencar, en vàries ocasions, el ritme del concert, fet que va propiciar uns escalfaments i refredaments continuats del públic que no arribà a animar-se fins ben bé al cap d'hora i mitja de concert.

Per altra banda, la imatge que varen donar alguns dels seus components és del tot criticable: el concert es realitzava en un espai tancat amb prohibició per a fumar, però alguns dels membres de la formació es van saltar la prohibició mentre el públic fumador respectava la norma donant una lliçó magistral digne de treure's el barret. Jo ho trobo una falta de respecte. Penso que, igualment com tampoc se saltarien un semàfor pel fet de ser artistes tampoc haurien de fumar allà on no és permès, siguin o no artistes. O no és així?

Alb.

Superar problemes ...... un tema de voluntat!

Només hi ha una fórmula màgica que ens permeti superar els problemes (petits i potser no tan petits) que ens van sortint al llarg de la vida: la VOLUNTAT de superar-los. Amb una bona força de voluntat es poden arribar a moure muntanyes. N'estic convençut!

Confiem en no perdre-la mai!



Alb.

HAUTES PYRÉNÉES - 2011

Aquest estiu ha tocat el torn a la regió dels Hautes Pyrénées. Feia temps que parlàvem d'apropar-nos a aquesta regió dels Pirineus centrals (destinant-hi almenys una setmana o setmana i mitja) per visitar les impressionants valls glacials que hi ha i recorrer els mítics ports de muntanya per on passa la carrera ciclista més important del món: el Tour.

A mitjans d'agost ens vam apropar a les Hautes Pyrénées i, vall rera vall, vam anar descobrint la gran riquesa d'aquesta regió. La veritat és que està molt i molt bé, i si bé aquest cop vam fer un viatge més "suau" pel tema dels nens, està clar que és una regió que no té desperdici i que de ben segur hi tornarem.

Aquí us deixo el vincle a la crònica del viatge (cliqueu sobre la imatge), així com també el mapa del recorregut. A disfrutar-ho!

Alb.

ANDORRA 2011 ---- Days off ----

Seguint la tradició, a mitjans d'agost m'he escapat a les valls andorranes per fer els meus peculiars "mountain's days off". La tipologia de muntanyes d'Andorra m'encanta, i és aquest un dels motius que em fa repetir any rera any la visita al petit país dels Pirineus.

Aquest any però, he invertit un d'aquests dies per fer muntanya a la Cerdanya francesa. Fèia temps que em rondava pel cap pujar al Puigmal per la seva vessant nord oest, una de les rutes d'ascensió més planeres, i per què no dir-ho, la més llarga. A més, m'interessava fer-ho en la modalitat d'sky-running.

Així doncs, el primer dia vaig anar a dormir a la Coma Morera, a pocs quilómetres d'Osseja, a uns 2000metres d'alçada. El lloc és fantàstic, un "furgoperfecte" amb totes les de la llei i, a més, hi vaig dormir completament sol. Allà dalt no hi havia ningú, només vent, un cel estrellat de mala manera, la lluna i silenci, silenci absolut. Tot un luxe!

Al dia següent em vaig aixecar a primera hora, em vaig carregar la Salomon XR Energy belt, vaig omplir-ne els bidonets, les Asics ben cordades i ... cap a dalt s'ha dit! Una ruta força interessant, tot i que he de reconèixer que és força monòtona. Fins i tot massa pel meu gust. Aquí hi he de tornar amb la btt i pujar l'Scott al Puigmal.

Aquella mateixa tarda ja vaig entrar a Andorra i, després d'unes compres de rigor, em vaig instal·lar al Pont de la Baladosa, al fons de la Vall d'Incles. Un lloc del qual en tinc molt bons records.

El segon dia vaig fer una itinerari circular per la zona dels estanys de Juclar. Sortint del Pont de la Baladosa, vaig anar a buscar el Port d'Incles, d'allà vaig baixar als estanys de Fontargen (ja a França), els vaig vorejar per l'esquerra i vaig baixar en direcció nord, per un camí que va girant cap a l'est i que et porta directe al Lac d'Estany, des d'allà vaig pujar al Lac de Juclar (el francès) i d'allà al port de juclar. Un cop allà, el camí ja és tot baixada passant pels estanys de Juclar andorrans i acabant de baixar fins al Pont de la Baladosa.

El tercer dia de muntanya tocava fer algun pic. Aquest cop vaig fer el pic d'Anrodat. La ruta és molt senzilla i directe. Se surt del Pont de la Baladosa, es puja per una forta pujada fins als estanys d'Anrodat i de l'Illa, i llavors per fortes pendents s'arriba al cim. La panoràmica des de dalt no té desperdici.

Alb.

Volkswagen T4 Karmann Karuso

Sempre em fa il·lusió trobar models de furgonetes càmpers poc habituals. Sorprèn veure models que al seu dia se'n van fabricar poques unitats, o bé, càmpers que són símplement rareses degut a l'antiguitat de les preparacions.

Fa uns dies ja vaig comentar el cas de les Volkswagen California Club, però si aquella era una raresa, la que vaig trobar aquest estiu per Andorra es una raresa elevada al quadrat. Es tracta de la Volkswagen T4 Karmann Karuso.

Aquest model estava camperitzat per l'empresa Karmann i es caracteritzava bàsicament per ser una T4 mooooolt llarga, fins i tot més que les llargues California Exclusive camperitzades pel tàndem Volkswagen - Westfalia i que, pel fet de portar dutxa, ja ho eren més que les T4 convencionals. Paral·lelament, tenien sostre rígid elevat i integrat (no "capuxina"), finestres llargues i rectangulars a la part superior i una finestra asimètrica a la part posterior.

Pel que fa a l'interior, tenien una distribució semblant a les actuals SvenHedin: lavabo i dutxa al final de tot, a la banda del conductor hi havia els fogons i la pica, i a l'altra banda la nevera i un armari petit. A banda i banda també hi anaven armaris penjats. L'equipament càmper el completava una banqueta posterior molt còmode de dues places convertible en llit, una taula abatible, els seients giratoris i, a la part superior, un llit plegable de dues places molt ben amagat.

Alb.